El descrèdit espanyol, més greu del que ens pensem (13/4/2018)

El descrèdit espanyol, més greu del que ens pensem (13/4/2018)

Els governants espanyols, sigui per la forma com els tribunals espanyols estan aplicant les lleis o sigui per la decisió de judicialitzar la disconformitat popular i institucional, viuen hores molt baixes. En canvi, els governants catalans a l’exili estan, pràcticament sense fer res llevat d’organitzar la seva defensa jurídica, estan obtenint uns bons resultats: internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya, principalment, però també la propagació dels dèficit democràtics de l’estat espanyol.

La sort de tot plegat és que la república catalana, sigui en formes organitzades oficials de resistència pacífica o sigui en forma d’activitats executives oficials a l’exili, de fet no ha fet res. Aquesta agenda encara no s’ha desplegat, i el primer efecte que tindrà, sense dubte, encara que sigui d’una manera molt tímida o inicial, és la captació d’aptituds, coneixements i capacitats que ara, per passivitat o per comoditat, encara romanen com puntals dels sistema de dominació i menyspreu espanyol sobre Catalunya.

Efectivament, per posar un bon exemple, la normalitat de funcionament de l’administració de la Generalitat, de moment és manté intacta, i qui sap si millorada, atès que moltes capacitats de gestió i de lideratge apuntalen clarament el govern espanyol després de l’aplicació de l’art. 155 de la CE. Sense aquesta contribució, certament contradictòria i gratuïta (encara que no seria descartable un acord de fons segons el quals només alguns patirien els descrèdit i la persecució del sistema de dominació del nacionalisme espanyol), molts quadres de comandament i de direcció no estarien al front de les diferents dificultats que cal resoldre el dia a dia.

En aquest sentit, i també com exemple, hi ha la gestió feta pel director general de protecció civil, Sr. Joan Delort a l’hora d’afrontar un complex operatiu de coordinació per afrontar, sense suport polític ni complicitat suficient, sengles episodis de nevades que s’han produït aquest hivern. La seva decisió de col·laborar amb les forces espanyoles, tot deixant en evidència els seus companys empresonats o a l’exili, no deixa d’ésser una greu contradicció, i una plasmació de fins a on la seva col·laboració permet el funcionament normal d’una institució de gestió i execució com la Generalitat.

Amb un govern a l’exili i amb important quadres socials i polítics a la presó s’escau fàcilment justificar la necessitat d’abandonar la col·laboració o coordinació amb persones i institucions que són contràries als interessos nacionals dels catalans, expressats, per medi del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, en la defensa de la república catalana i de totes les seves atribucions polítiques.

Tanmateix, també és veritat que l’activitat resistent efectiva, de no col·laboració o fins i tot, si calgués, d’obstrucció, només tindria sentit si té un comanament més o menys clar però si efectiu, tal com s’esperaria del govern a l’exili o de les pròpies instàncies polítiques amb representació al Parlament. Per això, ara per ara, anar més enllà de la protesta o la manifestació en exercici dels drets polítics que tots els ciutadans tenen és difícil plantejar un augment de pressió i control per part de les forces lleials a la república.

Els esdeveniments recents, com la decisió judicial espanyola d’ignorar l’abast internacional del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, entre molts altres d’igual gravetat, si que haurien de permetre que ja es plantegessin propostes de no cooperació i distanciament envers l’estat espanyol, per dos motius.

El primer, i més lògic, perquè l’assentiment a la pràctica d’aquest comportament espanyol que lidera el seu nacionalisme monàrquic suposa la seva acceptació, i no és assumible que les aspiracions de la república catalana ja de partida s’assimilin a una obediència sense base democràtica.

I finalment, en segon terme, perquè cada dia que passa l’ofegament, en forma d’autocensura i prudència, més enllà de la necessària, que es va instal·lant entre les persones , de tot tipus i condició, suposa un greu allunyament de la radicalitat democràtica que l’estat de dret suposa, tot convertint la societat catalana  en còmplice necessària d’un sistema d’alteració dels drets fonamentals que és insostenible per un país que vol viure en llibertat com a democràcia occidental.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.