Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El delicte de desobediència s’ha posat de moda; és un símptoma del caos? (27/03/2017)
El delicte de desobediència s’ha posat de moda; és un símptoma del caos? (27/03/2017)
La naturalesa del delicte de desobediència exigeix que prèviament hom hagi requerit d’obeir. És dir, cal l’existència d’una ordre de l’autoritat per fer complir un mandat clar i comprensible, a una persona concreta i segura. Per tant, no pot ésser ni una ordre general (dirigida a tothom) ni genèrica (sense el detall del cas concret).
La novetat resideix en que hi ha qui vol que fem les coses d’una determinada manera, i mana de fer-les, i en cas contrari, actua decidint que hom ha desobeït. Aquesta autoritat, que s’interposa en el lliure exercici d’una activitat humana, només pot ésser, per tant, judicial, ja que la suposada passivitat o diligència en obeir xoca amb altres drets fonamentals dels ciutadans.
Els jutges han d’analitzar si la desobediència ha existit, tot i que no poden entrar a valorar si l’ordre tenia sentit o no, i encara més si era justa. El compliment de l’ordre, en el delicte de desobediència, és prioritari al sentit i el valor d’aquesta, llevat que hi hagués una manifesta vulneració, igualment, de drets fonamentals, moment en que els jutges podrien cercar un tercer posicionament, com una qüestió judicial a nivell europeu o fins i tot, en instàncies constitucionals.
En aquest sentit, els jutges podrien actuar fàcilment, si efectivament fossin neutrals, en cas d’entendre possibles vulneracions de drets humans, tot aturant les seves causes, a que prèviament es delimités “la justícia” de l’ordre que provoca la desobediència.
Els jutges i magistrats, per tant, igualment, no es poden escudar en el compliment de la llei, si aquesta genera injustícia, discriminació o persecució, com eventualment podria demostrar-se en el cas català, a l’avantsala d’una convocatòria de referèndum d’autodeterminació.
Efectivament, la jurisprudència internacional dels tribunals europeus de drets humans exclamen que una de les funcions principals de la seva acció es garantir un procés equitatiu el qual ha de servir per decidir sobre el fonament de l’acusació, raó per la qual el jutge no pot desconèixer tot allò que succeeix amb anterioritat. En el cas de l’acusació de desobediència, en conseqüència, escau meditar profundament sobre el sentit de l’ordre, els seu abast i contingut, i les raons d’haver-la dictat, a fi de que sigui obeïda cegament i sense dilació.
La fase prèvia d’un judici es coneix com la fase “d’instrucció” tècnicament, i en ella, no sols es cerquen les bases de la conducta del qui desobeeix, si no també, en seu internacional, els motius i raons últimes de l’ordre dictada per ésser obeïda. Els jutges que signin les ordres executives d’obediència hauran de respondre, per tant, a títol personal, i fins al final, també ens instàncies internacionals. Sembla lògic, però caldria tenir-ho previst, si les defenses han de cercar els millors argumentaris.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.