Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El conflicte de debò és a Espanya (17/7/2018)
El conflicte de debò és a Espanya (17/7/2018)
En clau catalana, hom creu que viu un conflicte o una cosa semblant. Sobretot des de que una majoria vol marxar d’Espanya, exercint el dret que tenim com a poble a l’autodeterminació. Tot plegat no és comparable amb el que passa a Espanya, més acostumats a tota la pressió, amb tots els medis a l’abast. Segurament per a ells, el tema català, ara per ara, és anecdòtic o de poca entitat.
La prova és en la frivolitat amb la que tracten l’anticatalanisme i la forma amb que matusserament transgredeixen l’estat de dret, sense cap rubor ni culpabilitat. Les ordes vandàliques, ultres, fan i desfan sense que es mogui res. Objectivament per a ells, una baralla i una mica de sang no tenen cap importància, sempre que no afectin, ni indirectament, alguna cosa substancials de les institucions de l’estat. Per això, caldrà acostumar-se, com als anys 20 i 30, a la violència civil dels fanàtics espanyols.
A Espanya, en canvi, ja fa temps que s’hi cou un ambient complex, d’adversitats irreconciliables, en forma de traïcions diverses, corrupcions sistemàtiques i desqualificacions públiques. És el que s’anomena l’ambient de bronca permanent. Aquesta atmosfera, per una banda tapa d’altres temes de fons sobre polítiques públiques o responsabilitats socials però per l’altra, a la seva manera, fa possible la pervivència de l’estat, ja que una minoria prou àmplia assumeix que quedant al marge d’un determinat debat polític la seva missió és protegir les institucions, i així ho fan determinats cossos policials i d’altres entitats judicials, civils o religioses.
El nivell del conflicte intern espanyol , excloent Catalunya, ja és a un nou nivell, ja que ha arribat a la corona, la qual fins ara era intocable, en un pacte més o menys soterrat sobre el que es podia qüestionar o no. L’afer dels presumptes comptes opacs de la casa reial espanyola és un escàndol del gran dimensions que costarà molt de tapar o de silenciar, i sobre el qual cada dia es sabran més coses.
De fet, des de tribunes liberals espanyoles, les catalanes ja són prou clares, es reclama , primer cop, l’abdicació de la corona i la refundació de l’estat. Això fins ara només ho exigia l’esquerra i els moviments alternatius, sense representació parlamentària. En canvi, els ressorts conservadors, amb una estrany arrelament catòlic (molt qüestionable), es posicionen de manera visceral, i amb unes pretensions extensives molt preocupants, ja que passarien per damunt de l’estat de dret i de la lluita estrictament democràtica.
El fantasma totalitari, en les formes autoritàries que pugui prendre, vola perillosament ras per la geografia peninsular. Els catalans, davant d’això, com en els anys 30, encara esperen una solució que provingui d’Espanya, i d’un tal Sánchez, doncs aquesta persona quedaria tocada pel sofriment i resiliència catalana. Una quimera més de resultats catastròfics, sense dubte. Qui sap si molt semblant a la de la darrera guerra civil, la qual amb l’experiència d’aquesta darrer any agafa una inusitada nova dimensió.
En una escena política espanyola on no hi ha un pam de net, sorprèn que una part significativa del catalanisme esperi alguna cosa d’Espanya que no sigui un resultats encara pitjor. Hom s’agafa equívocament a la idea de que l’estat no pot ésser tant dolent, quan aquest no té ni tindrà cap mena de consideració, llevat que s’hi vegi forçat per la realitat del fets o la lògica d’un equilibri de poder.
Que això no acabarà bé ja fa molt de temps que hom ho està anunciant. En canvi, sense voler-ho i de manera inconscient, hom nega aquesta evolució, i es nega a mirar la realitat de desolació i frustració que ens espera si no hi ha una reacció prou creativa i dinàmica, en forma d’un discurs serè i compacta en defensa dels drets polítics i civils que com a catalans tenim.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.