El Comité Europeu de les Regions i l’autodeterminació (22/2/2018)

El Comité Europeu de les Regions i l’autodeterminació (22/2/2018)

Europa ja fa temps que ha vist que està perdent la partida, si en un món globalitzat no guanya en dinamisme i en capacitat d’adaptació. Per això, a les institucions europeus hom ja parla de que cal reforçar la resiliència territorial davant de la globalització, o la capacitat d’ésser més lliures per buscar solucions a aquest nou repte.

Les expectatives dels ciutadans de la Unió Europea, en forma de més seguretat i més benestar, poden tenir serioses dificultats de mantenir-se si no es prenen decisions que atorguin millors opcions administratives i institucionals als mecanismes de govern subsidiaris dels països de la Unió Europea.

En aquest sentit, les pretensions catalanes, de futur i d’esperit democràtic, xoquen amb la visió centralitzadora i caduca que defensen la posicions espanyoles. La realitat espanyola, la que prové de l’estat espanyol i del seu govern, limita i avorta les opcions de desenvolupament i iniciativa de realitats nacionals com la catalana, tot generant un greu contratemps a la voluntat europea de permetre a situacions com la catalana més llibertat d’acció i de moviments.

L’Europa dels estats mira enrere i tracta de controlar, per medi de mecanismes comercials i fiscals, la inversió estrangera directa dins del seu territori, com si això signifiqués alguna cosa, dins la pròpia dinàmica dels estats membres. De fons, hi ha la preocupació, no resolta encara, per no dir que agreujada, de les polítiques socials, la retenció del talent i la capacitat d’innovació, les migracions i els desafiaments demogràfics amb l’envelliment de la població, tot plegat dins una dinàmica territorial que s’intenta contenir i, com en el cas de Catalunya, reprimir o castigar.

El cúmul d’errors, concatenats, sobretot per part de l’estat espanyol, començant pel seu cap d’estat i acabant amb tot el seu sistema ideològic de suport, consisteix en negar que els reptes de la globalització es poden assumir a esquenes dels seus súbdits amb polítiques de força i de venjança, per medi d’empresonaments indiscriminats, retallades de llibertats o vulneració de drets fonamentals.

Si el mercats no són dinàmics, i els propis mercats locals europeus no els omplen o satisfan en vindran d’arreu del món a cobrir-ho. Aquesta llei de l’oferta i la demanda és ineludible. Sense exigències internes d’adaptació i millora, superant els esquemes de protecció i de control, llevat que sigui per dotar-se de sistemes públics transparents i , si cal, més disciplinats, no és possible afrontar l’allau de reptes que venen i ja experimentem.

La solució de la república catalana, dins el marc europeu, àdhuc espanyol, en concertació contínua, és sense dubte la millor opció per a tots. És fidel als principis bàsics de representativitat democràtica, i introdueix els elements interns de competitivitat i competència per contribuir al creixement econòmic i democràtic, tot millorant la qualitat de vida dels ciutadans , gràcies principalment a les dotacions públiques de gestió i foment.

Catalunya no podrà suportar més la pressió de la globalització sense tenir elements propis de gestió i activitat, i per això té sentit defensar i proclamar la república catalana. Si no és així, cada dia més grups catalans de població, i per extensió dels espanyols i europeus, no es podran beneficiar dels efectes de la globalització, ja que el alentiment en les resposta que imposen els mercats són oportunitats perdudes i un afebliment econòmic que pot acabar en desastre absolut.

És cert que davant d’això, la proclamació de la república catalana, moltes persones ho entenen en clau d’inseguretat i de perills o tensió, tot perjudicant el que es tracta d’arreglar: la confiança dels mercats i l’estabilitat econòmica. I sobre això, cal dir, amb rotunditat, que el problema real  és l’immobilisme institucional i la limitació d’oportunitats que nega i persegueix la corona espanyola i l’estat espanyol, per la influència negativa del seu govern , des de la Moncloa.

L’escenari present, que s’agreujarà en el futur, és que no tothom es beneficiarà igual del que suposa la globalització en el dia a dia de les persones. I davant d’això, o hi ha polítiques públiques de proximitat, amb ascendent democràtic suficient, o la gent, en general no ho entendrà bé i la tensió social creixerà de forma imparable.

La república catalana, per aquesta ascendència democràtica mencionada, ara passa per la investidura del president Puigdemont, i per fer un govern sobiranista que reactivi totes les lleis aturades o suspeses de vinculació democràtica amb el poble de Catalunya. Només així, existeixen unes mínimes garanties d’afrontar els reptes de la globalització amb cara i ulls. En tot això, la negociació amb Espanya s’imposa com una prioritat del mateix nivell.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.