Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El comiat del directiu d’una multinacional: un presagi d’esperança (31/10/16)
El comiat del directiu d’una multinacional: un presagi d’esperança (31/10/16)
Les grans corporacions multinacionals, normalment amb seu a Madrid, nodreixen el pont aeri i també darrerament l’AVE, amb periòdiques vingudes a Barcelona. Un d’aquests directius, madrileny de naixement, i enamorat d’Espanya, durant prop de 20 anys ha dirigit un equip de catalans, en general, a Barcelona, Tarragona i Girona.
Durant el seu comiat, en espanyol, tot i usar alguns aforismes catalans, va fer un repàs de la seva activitat i els bons resultats de la companyia.
No obstant això, com sempre, cap el final, en l’apartat de conclusions de la reunió de comiat, és on hi ha els temes realment decisius. I aquests van ésser dos, curiosament sense una relació directa amb la companyia, tot i que com s’acostuma a dir “tot està connectat”.
El primer era que la companyia estava per damunt de les vicissituds “Madrid – Catalunya”, en el que eufemísticament es coneix, com el conflicte territorial entre Espanya / Països Catalans, i que passes el que passes, sense anomenar el procés polític en curs i les seves complexitats, la companyia no es ressentiria en res. La professionalitat i les ganes de col·laboració entre els equips catalans i la central estava garantida.
I en segon lloc, va posar de relleu que mai havia tingut “cap problema” amb tots els seus col·laboradors catalans. Àdhuc que si havia sentit un més, malgrat la seva posició i les curtes estades, de control i revisió de nous projectes. Va dir que “no tenia cap queixa” dels catalans.
En vint anys només un cop va poder-se escapar a visitar Montserrat, i sense gaire esforç, entenia perfectament la llengua pròpia dels catalans.
Tot i l’exigència dels durs anys de la darrera crisis, va descobrir grans qualitats, amb certa sorpresa seva: la fidelitat dels empleats, ja que molt pocs van abandonar els reptes plantejats, i van continuar les seves tasques amb menys medis i reduïdes gratificacions. Va dir que en les seves estades obligades a Catalunya sentia la pressió del treball i la compressió de les agendes.
Quan per fi pujava a l’AVE, de tornada cap a Madrid, s’expandia en el desig de tornar a la seva confortable oficina madrilenya feta de rutines segures i tranquil·les, sabent tot el neguit i lluita que els hi quedava a les seus de Barcelona, Girona i Tarragona. Hauria de tornar, més endavant, però els catalans ho haurien fet i mantingut, quasi inexplicablement.
Entre les seves satisfaccions estava ésser de l’Atlètic, ja que al seu entendre això li va facilitar molt entendres amb la gent del Barça, com tema recurrent en les estones del cafè o les esperes entre reunions.
I finalment, una sorpresa: tot i que a la companyia mai es parlava de “política”, el darrer dia en el darrer moment, ho va voler deixar clar: la causa dels catalans no cal exagerar-la tant, només cal conèixer-la, i saber com de lleials i esforçats són, a canvi de molt poca cosa. Petits detalls, com un “bon dia” o una admiració pels castellers o la patum.
No cal dir que entre els empleats a Catalunya d’aquesta corporació multinacional hi ha tant espanyols recalcitrants com independentistes catalans, amb tots els diferents graus de compromís.
Els uneix, no sols la professionalitat i les ganes de la nòmina mensual, si no el respecte mutu de persones que no volen problemes ni complicacions afegides en una tasca diària prou difícil i competitiva. Amb aquest substrat d’idees i plantejaments han fet un camí en comú que continuarà, diguin el que diguin els catastrofistes de l’expressió política dels pobles.
Les seus de les grans corporacions, incluses la Caixa i el Sabadell, per posar dos exemples no relacionats amb aquest directiu, estan al món, i el que passis entre Catalunya i Espanya no els afectarà en res, llevat de petits retocs corporatius o organitzatius.
Ja n’hi ha proa del discurs de la por en aquest sentit, i fem possible, tot plegats d’una vegada, el referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, i si cal també, la refundació de la República Ibèrica, confederació de les nacions catalanes, basques i espanyoles, i qui sap si portugueses, com en d’altres temps els exiliats de la guerra civil van somiar.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.