Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El CNP (Catalan National Party) arrasa (06/05/2016)
El CNP (Catalan National Party) arrasa (06/05/2016)
La voluntat dels catalans en l’espai públic té tantes derivades i servituds que fan quasi impossible la seva vertebració nacional. En plena Guerra Civil, hom recorda com la normalitat cultural havia d’ésser prioritària enmig de les bombes i llastrant els esforços al front. Era el més complicat. A la mateixa hora que es feia un sentit homenatge al difunt Joaquim Ruyra (1958-1939), els soldats queien com a mosques davant l’assetjament implacable espanyol d’arrogància feixista, quasi en retirada en les línies occidentals.
Tot plegat com si fossin mons diferents malgrat coincidir en els mateixos llocs. L’energia popular i la perspectiva resistent, en determinat àmbits, sense saber com, es dissocien, i prenen camins totalment diferents. Ara, pot passar una cosa semblant. I quan sembla que està tot fet i que encara es pot avançar més, el perill de construir un món de prioritats accidentals apareix una altra vegada.
En part hi ha la fragmentació política, i la manca d’un missatge central de construcció nacional, fet de cohesió interna i protecció mútua, principalment. En favor d’això, hi ha la perspicàcia espanyola, la qual consisteix en arrencar mil temes pendents, sempre necessaris, però que no tenen efectes sobre la situació estructural present en res i per a res, tot erigint-se en els grans defensors, per passivitat, de la reialesa castellana, com imposició històrica a qualsevol preu. O encara més, de la ma de molts intel·lectuals o gent ben intencionada, si amb els seus postulats, per voler canviar-ho tot, continuen decidits a esclafar Catalunya, això si silenciosament, o amb una esforçada ignorància del que és voler ésser i sentir-se del tot català.
En aquest esforç col·lectiu no hi ha dreceres possibles. Hi ha visions diferents i sinergies arreu en continua evolució. Amb aquest panorama de revisió contínua costa molt progressar. Vist ens perspectiva, quedar-se quiet però sense moure’s ni un mil·límetres sovint acaba donant el millor resultats comptable, però aquí això no és així. Es va haver de fer fora el principal actiu humà d’aquesta nova dinàmica, el Sr. Artur Mas (1956), i fer emergir figures noves, ja que això significaria més renovació, més bon esperit i millor imatge, i de moment, els resultats resten pendents. Calia afrontar temes candents, àdhuc pels grans països europeus, com l’ajustament de les desigualtats socials o l’accés a rendes mínimes garantides, per a tot això calia donar les respostes més avançades, sense medis i ni tant sols pressupostos. Calia, calia, calia,... i en tot, qui més qui menys s’hi ha avocat amb ganes i decisió.
En general, més “prioritats accidentals” alimentades, no cal pensar malament, pels qui ja els hi va bé els sistema de poder i d’opressió vigent: espanyols, als qui les “prioritats accidentals” de fet no els hi van ni els hi venen i que només esperen guanyar temps o mala guanyar-lo, sense cap altra opció. Però si no fos perquè els catalans ens hi veiem arrossegats, fent exercicis d’equilibrisme extrem, no tindria cap més importància.
Hom s’ha d’acabar adaptant al que li resulti més necessari, si cal recorrent milers de quilòmetres i exposant la seva via, com passa amb els milers de refugiats d’orient o tants d’altres d’arreu del món. I en això, els catalans no en serem cap excepció, i ens tocarà passar pel forat estret de la història si no ens sabem espavilar millor col·lectivament. Sigui en esperit transversal, sense distinció de nivells econòmics o ideologies personals, com a nivells de comandaments i lideratges, més aglutinadors en el sentit constructiu i positiu que ens hem de merèixer, hi ha la clau de volta del camí que necessitem encetar: el procés constituent.
Ja hi ha pressa i cal arrencar-lo com sigui. Sense aquesta catapulta d’idees i neguits no es podrà decantar el que realment ens ha de fer sortir de l’ou: la llibertat visceral i tremenda de voler fer i ésser el que més vulguem, ben lluny de la vigilància i la custòdia espanyola, reial i aristocràtica. Ara bé, i si d’aquest exercici, en tornen a sortir noves i més variades “prioritats accidentals” insolubles dins la fusió espanyola de reformes i canvis que segurament es postularan, col·lectivament s’haurà generat un nou parany, del qual serà difícil sortir-ne.
Sembla que els nostres caçadors ho estiguin esperant, ni en parlen ni en volen saber, com si d’aquesta manera es garantissin la victòria només de sortida. La proesa catalana, en conseqüència, cada dia s’entén més exigent i difícil. Per què sempre ho hem de fer tot tant difícil? Mirant a la resta del món, sembla que tot sigui més senzill, i que els sotracs d’aquest camí que hem de recórrer siguin més petits que els nostres.
Potser no es pot tenir en compte tot, ni tenir a tothom content. O com es diu col·loquialment, no es pot fer cap truita sense trencar ous: ho sabrem fer? Separar el gra de la palla, i concentrar-se, fins al final, en el que sigui vital, realment vital, nacionalment parlant.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.