Anàlisi de l'actualitat i divulgació
El club dels estats: requisits d’entrada (22/11/2016)
El club dels estats: requisits d’entrada (22/11/2016)
La recuperació de l’estatus internacional de Catalunya passa, sense dubte, per la restauració de l’estat sobirà ja perdut. Aquesta condició, com bé explica en Alex Calvo, analista i professor, té alguns requisits, que amb el temps potser hem oblidat. Els requisits, molt ben exposats durant la presentació del darrer llibre de Josep Sort, estan disponibles mitjançant internet, gràcies al servei tv de l’Editorial Claret (https://original.livestream.com/claretcattv/video?clipId=pla_fbd9d9a3-95fb-4485-a741-3fe9a1227f58 ).
No obstant això, per a major brevetat, convé fer-ne una breu ressenya. En primer lloc, cal ressaltar el que no s’espera d’un nou estat en el concert de nacions. Certament, les lluites pels greuges que patim els catalans no interessen al món. Ni els dèficits d’infraestructures ni la manca de serveis públics, o la pèrdua d’oportunitat i les limitacions en el comerç. Ni remotament, l’ostracisme cultural que aplica Espanya sobre la nostra cultura o la discriminació lingüística que sofrim.
La catalanitat, àdhuc a Catalunya, viu amb sentiment d’inferioritat, a resultes de les polítiques assimilacionistes i desacomplexades de les oligarquies castellanes, i el seu supremacisme. Doncs bé, això no és vàlid d’ésser aportat dins el context del nou club en el que volem pertànyer. El club dels estats sobirans.
Per contra, el que si s’espera d’un nou estat, és la seva aportació i compromís amb uns determinats interessos propis de la seva àrea geogràfica, principalment, i també del tipus de vida i context social.
Per nosaltres això, passa, en gran mesura per tot el que suposa i significa l’OTAN, ens agradi o no, en primer lloc, i també, els reptes europeus i mediterranis. I per concretar-ho, calen visions pràctiques per fer possible aquesta aportació, com en el cas de Dinamarca, que ha assumit la tasca tècnica d’emmagatzemar i inutilitzar l’arsenal d’armes químiques de Líbia. O per exemple, el cas Bèlgica, amb les seves aportacions de forces medicalitzades en diferents fronts de guerra o zones inestables. Per posar només dos exemples, més “soft” del que podria ésser una implicació més “hard” amb l’aportació de medis operatius dedicats a qüestions de seguretat i defensa.
La reflexió del professor Calvo no és fàcil d’incorporar en el discurs fins ara present de recuperació de l’estat català, ja que es parteix de mancances morals i organitzatives molt greus. Per una banda, plana una certa psicosis de derrota, fruit d’anys de càstig i mutilacions de tot tipus, patida resignadament, tot alimentant la superioritat espanyola i castellana. Com passa amb els casos de bullying o assetjament escolar, l’agressor cada dia se sent més fort i més implacable a l’hora d’infligir la pertorbadora violència que anul·la la resistència de la víctima. I també, hi ha una certa ignorància que provoca el rebuig de qualsevol discurs que s’intueixi mínimament “militarista”, en termes poc pràctics o molt idealistes.
Les capacitats de Catalunya, ara per ara, són molt escasses, i necessita del suport dels seus veïns més propers, incloent el regne espanyol i la república francesa. La nostra situació, malgrat ésser una gran avantatge, pel fet de no passar gen inadvertida, al mateix temps és una estenalla que prem molt fort. Per trencar aquesta situació de bloqueig és necessari complir dues premisses estratègiques, igualment ambicioses, a criteri d’aquest lúcid analista.
En primer lloc, el control ferri del territori, fins i tot creant un espai intermedi de tranquil·litat, que equivaldria, com a mínim, als Països Catalans, i en segon lloc, una evolució en la mentalitat general, en el sentit més català del que és pràctic, per fer possible tecnologies, industries i recursos orientats sempre al doble us, civil i militar, a fi de poder donar, si cal, en una transició intel·ligent, el salt cap a nous horitzons.
Catalunya ja és al món gràcies al Barça, als castellers o la seva gastronomia, a la mateixa alçada que el Quebec amb el Circ du Soleil o Escòcia amb el Sean Connery, per posar dos bons exemples de presència “soft”. Ara cal mirar al “hard” i preparar-se bé, ja que no es previsible, en els propers anys, un comportament normal dels espanyols.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.