El camí de l’obediència (8/5/2018)

El camí de l’obediència (8/5/2018)

L´únic desenllaç possible del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017 era mantenir un obediència cega al mandat democràtic que sorgís de les urnes. El comportament de l’estat espanyol va impedir-ho, i per medi del resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017, hom creia que l’estat espanyol reconeixeria la normalitat democràtica i les autoritats europees també. Ni una cosa ni l’altra han succeït.

El principal escull és d’ordre repressiu, ja que els poders judicials de l’estat espanyol persegueixen, de forma més o menys arbitrària, qualsevol exercici que no tingui la seva autorització, i a instàncies del govern espanyol.

Per afrontar aquest escull, la resposta de base i els lideratges han de mostrar molta determinació. Cal tenir en compte, que la vigent  llei 20/2017 del Parlament de Catalunya, en termes sobiranistes , de transitorietat i fundacional de la república (catalana), remet als òrgans jurisdiccionals espanyols, ja que qualifica com a tribunal suprem de la república independent de Catalunya, l’actual TSJC (!!).

No obstant això, també és cert que l’esmentada previsió legal republicana atorga al govern legítim el poder de dictar decrets lleis per a que ordeni tot allò que sigui contrari als interessos o objectius del nou país.

En conseqüència, com alguns juristes ja han apuntat, urgeix crear, de forma provisional, un Alt Tribunal de la República, per a que dirimeixi, en darrera instància, sobre els afers conflictius, dins el període de transitorietat fins a la normalització de la independència catalana.

És clar que la força coercitiva per fer complir les disposicions d’aquesta nova instància judicial, lleial a la república independent de Catalunya, és un nou repte que hi ha damunt la taula, però sense cap mena de dubte, és la clau per fer valer la veu de la majoria i tot el sentit de les lleis.

És cert, com és diu des d’instàncies espanyoles, que només l’estat de dret és garant de la llibertat i confiança dels residents i ciutadans, per fer possible un futur de prosperitat i modernitat. L’estat de dret s’ha de dotar dels instruments per a que sigui una realitat sòlida i eficaç, i per tant, és urgent que la república independent de Catalunya els vagi creant, de forma provisional, i en paral·lel al procés constituent, a fi de donar prou fermesa i convicció per tot el que s’està lluitant de forma pacífica.

Sense aquest pas,  el mur judicial espanyol esdevindrà inexpugnable per a qualsevol temptativa legítimament democràtica que sorgeixi del dret fonamental a l’autodeterminació. Per medi d’aquest nou instrument, no previst ara legalment però que es podria crear, es resoldria, de fons, el cul de sac judicial en el qual ha quedat la república.

Tècnicament, igualment és un repte, ja que la formació d’aquest tribunal, que òbviament, de bon principi, no seria reconegut per l’estat espanyol, hauria de garantir mecanismes d’independència i de subjecció absoluta a la llei i els seus principis, d’una banda, i de l’altra, com darrera instància, hauria de poder tenir medis suficients per tenir coneixement, en un procés contradictori, de tots els elements i les parts del conflicte .

Històricament, el catalanisme ha lluitat per la llengua i la cultura, però  ara s’adona que si bé això és important, encara ho és més la justícia i la seguretat, que són a la base de tota comunitat, encara que sovint no siguin visibles, però si falten són les més necessàries.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.