Economia de guerra (13/4/2015)

Economia de guerra (13/4/2015)

La República francesa ha limitat els imports en efectiu fins a 1000 euros a partir del setembre vinent. Aquesta és una tendència de tots els països que lluiten contra l’evasió fiscal o el blanqueig de capitals. Els diners corrents són anònims i per tant cal limitar-ne el seu ús. No obstant això, hi ha molts àmbits econòmics, per dir-ho d’alguna manera, que queden fora de l’abast del sistema electrònic financer (pagaments amb transferències, amb targetes de crèdit o de dèbit,...).

No sols entre el ciutadans insolvents o deutors, pels quals tenir una compte corrent és donar informació als creditors públics, principalment, sobre un eventual ingrés (molta gent funciona amb moneda per evitar la misèria absoluta si en el passat van adquirir deutes o obligacions inassumibles), sinó també per a la venda ambulant i itinerant. La venda ambulant (venda no sedentària) que es fa en espais públics (sembla que no està permesa la venda ambulant en espais privats), tot i constituir una venda de detall associada a uns productes o necessitats del marxant o venedor, per les seves pròpies condicions, es fa de manera molt precària. Sobre la venda itinerant (anunciant els productes des de vehicles) la seva il·legalitat és manifesta.

Per tant, de forma complementària, la compra de ferralla o d’altres productes a domicili, de forma itinerant, també seria una operació comercial il·legal. Però tornant a la venda ambulant, la qual serà per primera vegada regulada segons l’article 19 de l’esborrany de la llei de comerç de Catalunya, en curs, s’ha de constatar que és el medi de vida, majoritari, del col·lectiu gitano. Aquesta activitat comercial de persones que no són comerciants (sense assegurances per les seves activitats, ni garantia en els productes,...) posa en evidència una demanda d’intercanvi ancestral o pròpia de temps complicats.

Com a tal, és un vestigi d’una forma de relacionar-se, tant a nivell social i veïnal, com de posar en circulació determinats productes, des de les fruites i verdures, fins restes de moda o d’altres bens. L’aposta, ara mateix, consisteix en fer aquesta activitat de serveis més transparent i accessible, com en tant d’altres àmbits de la vida pública d’aquest país. Per aconseguir-ho, els primers implicats, i també màxims responsables, són els ajuntaments.

Per això, caldria preguntar-se, abans de les eleccions municipals, que pensen fer els partits polítics aspirants a responsabilitats locals per millorar i gestionar els “mercadillos” setmanals, sigui des de la perspectiva de com els seus venedors o marxants poden exercir-hi la seva activitat com de les condicions i resultats en benefici de la comunitat (recollida selectiva de residus, sistemes d’accés i informació pels consumidors, reclamacions o queixes per mals serveis, identificació clara dels seus titulars,...).

Fins ara, l’activitat de la venda ambulant, com també d’una forma paral·lela la dels firaires (autos de xoc, atraccions inflables,...), sigui per manca de coneixement dels responsables polítics o per les característiques dels responsables d’aquestes activitats (col·lectiu gitano, principalment) està envoltat de pràctiques sovint deshonestes, que impliquen funcionaris de les policies locals, tècnics municipals de la via pública o regidors amb atribucions en aquesta matèria, tot acordant solucions d’espais i preus en base a interessos particulars.

Per tant, si es vol millorar la decència de la vida pública, els processos d’adjudicació de parades hauria d’ésser transparent i obert, a més de delimitar clarament les atribucions dels seus gestors. Finalment, atesa la seva condició de venda ambulant o no sedentària, caldria suprimir radicalment la possibilitat de transmissió d’autoritzacions (llevat de pares a fills), a fi de permetre un fàcil accés a aquesta activitat, sovint de subsistència.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook