Domesticació eclesial, una història persistent, més enllà de Sixena (12/12/2017)

Domesticació eclesial, una història persistent, més enllà de Sixena (12/12/2017)

L’església catòlica gaudeix d’un discurs alliberador que ella mateixa no reconeix, tot sovint. Aquesta mil·lenària institució, en molt sentits, ha deixat d’ésser fidel a les seves causes inicials: la llibertat per poder estar al costat dels desvalguts i perseguits. En comptes d’això, cada dia és més dòcil als poders fàctics contraris als ideals de fraternitat, ja que per definició aquests malden per una societat adormida que no repliqui l’estat general de la situació ni les posicions de comandament establertes.

Les societats tenen dos diàlegs paral·lels: el públic de tipus políticament correcte amb pocs exabruptes i el privat fet de conxorxes i pactes ocults al preu de pagar-ho amb tota mena d’injustícies i discriminacions. En aquest sentit l’església catòlica també viu aquesta tensió. Per una banda amb un discurs pastoral de bondat i amor (obres filantròpiques i vocacions generoses) i per l’altre, en canvi, en la realitat, finançant activitats (13TV, COPE,..) que no busquen realment la pau i la concòrdia sinó imposar una determinada visió tot fent escarafalls de la diversitat i el pluralisme o perpetuant per medi d’una pressió institucional històrica models a mida dels poder fàctics (com per exemple, la distribució provincial de les diòcesis origen, en part, dels problemes del Museu de Lleida).

En aquesta línia, juguen un paper rellevant determinats petits grups de poder, en forma de moviments ben organitzats i disciplinats, que aprofiten sovint enmig de la desorientació general les més mínimes oportunitats per introduir el seu plantejament cristià, que tot i legítim i necessari, en un model democràtic de convivència hauria d’ésser presentat de forma clara i transparent, en benefici de tots, però principalment de la mateixa església catòlica i els seus moviments especialitzats (Opus Dei, Legionaris,...).

Pels espanyols, des d’una perspectiva catòlica, Catalunya es veu com territori difícil d’ésser evangelitzat (no en el sentit d’augmentar les obres solidàries o de caritat sinó d’incrementar la pràctica creient dels sagraments), i tot sovint s’atribueix, fàcilment, aquesta dificultat a les seves aspiracions nacionals i a la naturalitat en que les qüestions col·lectives s’adopten pel conjunt de la societat (secularització dels afers divins).

Aquest darrer fet, en clau religiosa, s’entén com una vulgarització de les doctrines (els evangelis i el magisteri), les quals sempre haurien de restar salvaguardades en mans dels clergues (sacerdots, principalment), sota un sistema jeràrquic en el que el bé i el mal no resideix en la consciència de cada persona, en la seva infructuosa lluita per ésser lliure, si no en les declamacions de cardenals i bisbes dictant el que és pot fer i el que és una desviació que atempta a la voluntat de Déu.

Aquest xoc de mentalitats, entre l’Espanya dita rància per aquest motius i la Catalunya liberal que apel·la a la responsabilitat individual davant de Déu, en el judici definitiu per entrar a l’eternitat,  hi ha fortes connotacions polítiques, que sovint desdibuixen les pròpies aportacions institucionals de l’estat espanyol, en forma d’una barreja de tradició, raons històriques i fanatisme que aboca als seus membres a renunciar a formes d’espiritualitat i transcendència a les que només els catalans tenen accés, per no patir aquestes dures càrregues que sense cap mena de dubte dificulten una aproximació mística al sentit de l’existència humana.

La superioritat presbiteral que prové del influent món catòlic dels bisbes i cardenals  espanyols i de determinats seminaris (Toledo,...) s’enfronta a la dinàmica diaconal o de servei que comença a obrir-se, gràcies a Déu, en els territoris pastorals catalans, tot fent propera així, una experiència de fe oberta a la diversitat i a la complexitat, tot resultat una maduresa que a mitjà i llarg termini serà apreciada. Per contrast, el model negre d’imposició i sarcasme que prové d’un rerefons amb mentalitat inquisitorial, de tipus castellà o espanyol, cada dia es viurà amb més indiferència arreu de les terres catalanes.

Per tot això, queda malmesa la línia de flotació de molts bons creients quan descobreixen que en Carles Riera, candidat de la CUP, viu el seu servei a la política des de profundes conviccions cristianes, com a home de fe fidel, des de la consciència personal,  als sagraments i al magisteri que tots els catòlics compartim.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.