Dies de glòria en el record col·lectiu (16/5/2018)

Dies de glòria en el record col·lectiu (16/5/2018)

Gràcies al president Quim Torra hom està repassant el fets que vivim des d’una perspectiva històrica. Sobretot, la provinent d’aquella visió republicana d’abans de la guerra civil. Els diaris catalans de l’època i el periodisme que s’hi feia, a més de l’efervescència d’ideals que s’hi va trobar posen damunt la taula una memòria que calia recuperar i posar al dia.

En el passat català, hi ha pocs moments que no mereixin admiració i felicitació. Un fet que no succeeix en el cas del passat espanyol o francès, per citar-ne dos de propers. Entre els catalans, hi ha un passat que genera una especial contradicció: la persecució religiosa catòlica de l’estiu del 1936, i sobre la qual s’assenta bona part del ressentiment conservador de filiació catalana. És una plana fosca de la qual les víctimes no en tenen quasi cap connexió amb el desenvolupament dels fets històrics: l’explosió de disconformitat per tant de temps d’injustícia i de negació de les ànsies populars catalanes o no per part de les autoritats espanyoles, encastellades (de Castella) en un món sòrdid i allunyat de la realitat, com d’alguna manera es reprodueix ara.

Les bases conservadores de filiació catalana (Godó, Caminal,..., entre molts altres) que s’asseuen amb els que han buscat l’ofegament del sistema autonòmic català i el seu natural progrés i evolució, cap a formes reglades com el de la lliure determinació dels pobles, prefereixen veure marcir els seus somnis abans que adherir-se a un projecte popular i d’il·lusió com és el de la república catalana. La seva opció, decadent i sense cap tipus de perfil, és anodina i estèril.

Catalunya és hereva del que els catalans puguin i vulguin disposar, amb el seu esforç col·lectiu, de tipus associatiu i participatiu. Per tant, no hi ha pròpiament una herència que limiti com actuar i només sigui per entendre allò més gloriós o reconegut. D’aquest manera, certament, com ha resultat, hi ha poca capacitat d’acció, tal com va succeir el 10 d’octubre de 2017, quan durant l’exposició del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, hom havia d’actuar en conseqüència i fer valer, sense més, el resultats democràtic de les urnes, com mandat popular inapel·lable.

Les nacions esdevenen lliures quan empenyen en la recerca de l’excel·lència, si cal, fent un salt al buit o assumint riscos, fins i tot, de manera inconscient. En cas contrari, el càlcul d’oportunitats esdevé tant complex que ja no és possible cap resposta prou engrescadora. Aquesta decisió col·lectiva, efectivament, i calculant, genera víctimes innocents, de les quals la nació lliure sempre en serà deutora, i pels quals, després, la seva pervivència és un deure. És així de senzill, tot i que sigui una lliçó difícil d’aprendre, i també d’explicar.

Enmig d’una economia del coneixement, no obstant això, on les xarxes i les connexions que permeten les noves tecnologies, si com a tal es desenvolupés, bé podria acabar configurant un escenari certament revolucionari. Per això, el president espanyol ja s’ha afanyat a dir que no tolerarà, i per tant, reprimirà l’existència de més d’una legalitat, ja que és efectivament possible que fruit dels càlculs dels catalans, a Catalunya des del món digital, s’erigeixi una altra legalitat, feta en forma d’intercanvis i d’informació.

Aquest via obra una pauta més complicada però certament suggerent per dirimir l’existència del poble català, i la seva realitat nacional. La creativitat jurídica i material per fer-ho possible ja s’ha posat en marxa, i segurament properament en tindrem notícies. Ja res podrà aturar la república independent catalana, i el món ho sap i n’haurà de prendre nota.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.