Després l’1 d’octubre ja res serà igual: una nova realitat política (12/9/2017).

Després l’1 d’octubre ja res serà igual: una nova realitat política (12/9/2017).

Per poc que es faci l’1 d’octubre, enmig d’un ambient certament hostil i quasi aclaparador per la pressió incessant de l’Estat espanyol, serà un èxit sonat. Amb paciència i molta audàcia, tanmateix, el resultat pot ésser un èxit, a fi d’encetar una nova fase d’afirmació del poble català, en la que entrarà de ple l’esperit i la lletra de la llei de transitorietat, que ara, per la seva naturalesa, no ha d’ésser objecte de preocupació.

Quan el sobiranisme s’hagi expressat, i si finalment el SI gaudeix d’un ampli suport, malgrat tots els entrebancs que haurà de superar, l’independentisme s’haurà d’encarar, amb responsabilitat i seriositat, a un escenari de desgast i intel·ligència descomunal. El veïnatge espanyol, àdhuc francès, no posarà les coses gens fàcils, i les seves posicions, llevat que la crisis espanyola s’agreugi molt (incloent l’abdicació del rei), faran l’escenari polític complex i amorf. Per tant, en una seqüència pacífica i ordenada, gràcies al bon criteri de la Generalitat de Catalunya, el 2 d’octubre, s’haurà mantingut una posició coherent que haurà d’ésser convenientment desenvolupada en cas de la victòria del SI. Amb el NO, tothom ho sap, hi haurà eleccions al Parlament, i tot i que serà com una repetició d’altres situacions, igualment ja no serà el mateix. La llei 19/2017, segons la qual el Parlament de Catalunya ha sostingut l’existència i la necessitat del subjecte polític Catalunya, ja serà inesborrable, tan jurídicament com políticament.

El resultat de tot plegat es mesurarà només pel desprestigi de la judicatura, la fiscalia i els tribunals especials (com el constitucional), als quals el govern espanyol ha encarregat la feina bruta d’atacar i arraconar, de primer les postures sobiranistes, i després qualsevol plantejament independentista o secessionista. Precisament, aquestes estructures institucionals més permanents, nascudes amb vocació de pervivència, seran les més degradades, ja que s’hauran d’imposar, si s’arriba a aquest extrem, per la via de la violència institucional o d’estat, ja que la seva autoritat moral haurà quedat malmesa irremissiblement. D’aquesta resada, malauradament, costarà refer-se’n sigui qui sigui l’escenari de sortida de l’1 d’octubre. En cas d’avortament del referèndum d’autodeterminació per la via judicial aquest tribunals, magistrats i jutges concrets, s’hauran oblidat de la tutela d’abundants drets fonamentals, amb el desgast que això provoca. I si s’imposa un SI aclaparador al qual no se li dona sortida, igualment succeirà tenint en compte que la llei de transitorietat tracta d’assimilar els mateixos cossos judicials, però canviant el seu nom únicament.

I tot plegat no és si no el començament d’un període inèdit, en el qual l’actual Parlament de Catalunya tindrà moltes responsabilitats i inquietuds en cas d’una victòria, com sigui, del SI. La llei de transitorietat, en cas de victòria del SI, preveu l’activació d’un procés constituent que culminarà amb la dissolució del Parlament, per part del President de la República, tot celebrant-se eleccions constituents, la qual és la que redactarà la Constitució. Tot conduint el text final a la votació popular en un referèndum. Tot plegat sense cap limitació temporal, llevat de la necessitat de completar correctament un procés constituent el més participatiu possible, i també de resoldre els dubtes i abast de nacionalitat imprescindibles per completar el cens de votants en el referèndum constituent.

Aquest full de ruta és, per tant, gràcies a Déu, totalment independent del que pugui succeir a Espanya, i de si hi haurà eleccions o no, o de si es mantindrà o no el govern del PP. Amb el SI, els partits catalans ja no els hi cal tenir cap presència a Espanya, i la seva dedicació al debat constituent segurament serà absoluta.

Si bé és clar sobre el paper aquest full de ruta, és cert que té alguns punts flacs, de tipus polític: la necessària cohesió del bloc majoritari, com fins ara, per una banda, amb JuntsXSI i la CUP i de l’altra, una possible estratègia de seducció, en base a una “nova Espanya” via Podem i un PSOE refundat, per aturar aquesta dinàmica pròpia, que ara, per satisfacció de tots està per escrit i de forma clara i contundent, com mai s’hauria pogut imaginar.

D’aquesta manera, la legalitat catalana hauria aconseguit la seva pròpia vitalitat, tot fent un camí perseverant però d’exigència, en la defensa dels drets fonamentals i també dels drets nacionals catalans, tot defugint, d’una vegada per totes, la temptació de les eleccions plebiscitàries, que no serveixen per aquests propòsit ja previstos en el dret internacional públic, d’una banda, i de l’altra, sobretot, l’engany, delicat i traïdor, d’un projecte progressista, d’esquerres, espanyol que protegirà i distingirà les “peculiaritats” catalanes. Ni una cosa ni l’altre, llevat que una vegada més Catalunya vulgui quedar fora de joc, i sense cap ressort de poder prou sòlid com per establir un marc de relacions, amb Espanya i amb Europa, de reciprocitat productiva i empàtica.

El seny en la política catalana s’està imposant com a principal valor compartit, en forma de diàleg permanent i d’intercanvi d’opinions, tot fent possible, de forma del tot pacífica i cívica la creació d’un espai públic on les qüestions comunes afloren i troben la manera d’encarrilar-se, tot reconeixent que la solució dels problemes és sovint només parcial i que necessita de temps i molts recursos.

La realitat catalana no viu aliena a res del que succeeix a Europa, no molt menys a Occident, amb tots els dubtes i crisis que això ocasiona, i per això, precisament, entre d’altres motius, emergeix la necessitat d’articular respostes dimensionades a les nostres capacitats i a la nostra manera de fer. L’espai polític de la dreta catalana, liberal o tradicional, queda intacta, i el de l’esquera, revolucionària o no, es va reconstituint després d’enganys i múltiples frustracions. La singularitat catalana, no obstant això, passa per un tercer sector, dinàmic i autònom, que fa possible un dia a dia ple d’esperança, al marge de la política però compromès en temes socials i veïnals. És el coixí propi d’un país que té els seus propis ressorts per, al marge dels partits, construir espais de llibertat que han de culminar des del proper 1 d’octubre en la votació, també en referèndum, de la Constitució catalana.

El que pugui passar a Espanya, un cop s’ha retirat l’aportació catalana, per activa i per passiva (atès que no hi ha manera de participar-hi de forma nacional) és un interrogant que igualment ens interpel·la per tot el que pot suposar de desestabilització i de perills predemocràtics, però com a Portugal o Itàlia, ja no serà el nostre problema ni, millor dit, la nostra responsabilitat.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.