Després de Grècia, més austeritat (20/7/2015)

Després de Grècia, més austeritat (20/7/2015)

La crisi a l’Eurozona a resultes dels incompliments financers de Grècia ha generat sengles controvèrsies. Una és la política, en relació a la forma i conseqüències de la presa de decisions en el context europeu, i l’altre més tècnica, de caràcter econòmic.

Sobre la primera, i per copsar la gravetat del problema que s’està creant, caldria tenir en compte la proposta originària de Jacques Delors, i defensada ara també per Francois Hollande, sobre la necessitat de que l’Eurozona tingui un govern propi (institucions i pressupostos), que reforci els vincles europeistes. Uns vincles que no siguin únicament monetaris sinó també fiscals i de política econòmica. Si no és així, cada vegada costarà més entendre la viabilitat de l’euro per a la població. Cal dotar a les decisions sobre l’euro de legitimitat democràtica, tot allunyant la defensa dels instruments de convergència fiscal o semblants d’imposicions unilaterals d’alguns països, sobretot Alemanya i França.

I en segon terme, hi ha els aspectes tècnics de caràcter econòmic, simplificats en l’anomenada austeritat alemanya. En aquest segon punt, és fàcil criticar la manca de facilitat a les inversions i a l’endeutament per part de països amb grans capacitats productives i sanejades finances. L’austeritat és un fre al increment del deute públic i privat, per si les expectatives no es compleixen i no es poden retornar els préstecs rebuts. Per tant, l’austeritat i la confiança són sinònims d’una situació social determinada.

Els estats emeten deute públic per a poder finançar les despeses que no poden pagar directament amb els impostos que cobren, i d’aquesta manera poder oferir més serveis públics dels que podrien pagar amb el seus sistema d’ingressos. Si bé una solució per evitar l’endeutament públic és incrementar els impostos o posar taxes per quasi tot, està comprovat que una excessiva càrrega fiscal desincentiva els autònoms i les empreses, i per tant, s’opta per la via indirecta de reduir la despesa pública o d’augmentar la productivitat dels serveis públics, en el que s’ha anomenat com “retallades”.

No cal dir, que tot plegat té un elevat cost social, entre grups de persones acostumades o necessitades per viure del pressupost públic, i d’aquí la seva gran impopularitat. El model de benestar europeu, per tant, està en crisi, i sembla que continuarà així durant força temps. La màxima, en un escenari de poc creixement, per manca de competitivitat mundial o per raons estructurals globals, és assumir, prioritàriament, els serveis públics que es poden pagar directament amb els impostos recaptats, sense recórrer als mercats (persones o empreses que tenen estalvis i que els invertirien en deute públic si el seu rendiment fos prou atractiu).

I davant d’això, esdevé el gran dubte: aquests estalviadors que busquen invertir en deute públic ben pagat (que a la vegada permetria pagar serveis públics d’alt contingut social) realment  hi són? No podria ésser que fossin una minoria que a la vegada s’endeuta per a poder comprar deute públic ben pagat? O si realment hi fossin perquè prefereixen recolzar les despeses de l’estat a obtenir quantioses rendes en inversions privades però de gran risc?

No és fàcil respondre aquestes preguntes, i per això, els economistes directors, com en  Wolfgang Schäuble, tenen tanta responsabilitat. El principi de la prudència (o austeritat) hauria d’inspirar sempre les accions que es fan amb diners de tercers (els inversors públics o privats que compren deute públic) tot i que resulti impopular. Emetre bons o lletres del tresor públic, suposa disparar el dèficit públic (la part no ingressada en efectiu per les administracions mitjançant els seus tributs), tot assumint de fet que només es podrà tornar més endavant, quan les coses millorin.

Tanmateix, més endavant, per una raó o l’altre, les coses no milloraran, i per tant, cal evitar, a qualsevol preu, una gran desfeta. Ara, austeritat també és responsabilitat, per tornar a confiar. Cal donar temps a les forces productives per demostrar la seva fortalesa, més enllà del fàcil accés al diner que seria tant ben rebut. En cas contrari, els populismes poden abocar al desastre absolut una obra continuada de superació i sacrifici, malgrat a primera vista no ho sembli.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook