Desenvolupament de la unilateralitat, segons l’ANC (3/4/2019)

Desenvolupament de la unilateralitat, segons l’ANC (3/4/2019)

Per l’ANC, com ha dit i reiterarà en la seva pròxima assemblea general, abans no sigui il·legalitzada per l’estat espanyol, la via unilateral per la independència de Catalunya té la següent seqüència.

Amb tota la sintonia i la complicitat del  Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, la resta d’institucions (la majoria d’ajuntaments)  i la ciutadania mobilitzada, “caldrà revalidar la declaració d’independència al Parlament i publicar-la al DOGC, fer una proclamació solemne de la República catalana davant del món, tot abaixant la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i del Parlament, demanar el reconeixement internacional de la independència de Catalunya i constituir-se en Estat. A partir d’aquí, caldrà publicar els decrets de desenvolupament de la llei de transitorietat jurídica, deixar en llibertat els presos polítics i organitzar el retorn dels exiliats. Les institucions i, si cal, la societat civil hauran d’activar el pla d’organització del territori de manera indefinida en compliment de la legislació vigent de l’Estat constituït.”

Tot ben senzill llevat que sigui detingut el govern, bloquejat el parlament, interceptades les comunicacions o bé s’organitzin focus de violència contrària instigada des d’Espanya per medi de forces paramilitars o parapolicials, sense uniformes i del tot bel·ligerants. Tot plegat, en qüestió d’hores, àdhuc minuts, pot quedar en no res...

En canvi, l’escala pot ésser gradual si des de l’exili el govern legítim exerceix funcions executives, i de forma lenta però constant va incorporant el conflicte Catalunya Espanya dins d’una escala permanent que provoqui l’interès mundial.

Per fer-ho, caldria dictar sengles decrets llei, tenint en compte que les lleis sobiranes del referèndum i de transitorietat i fundacional de la república romanen vigents, mentre no hi hagi un nou parlament sobirà que les pugui esmenar o millorar. La convalidació d’aquests decrets lleis quedaria en mans del futur parlament constituent de la república catalana.

El principal decret llei, per tant, seria la constitució d’un alt tribunal de cassació de la república catalana independent. Aquest tribunal és el que hauria de sentenciar en darrera instància tot allà contrari al sentit i al valor que d’acord al dret es considerés oportú. D’aquesta manera l’armadura judicial que actualment emmordassa la vida civil i social catalana en quedaria protegida.

Per donar compliment a les seves sentència, seria imprescindible en base al mateix decret llei, l’establiment d’una policia judicial. Aquesta policia judicial actuaria a l’interior del país de forma certament difícil però la seva activitat seria del tot imprescindible per garantir la seriositat i el compromís republicà dels electors, els residents, els funcionaris i els dirigents o càrrecs electes.

Només amb això ja seria l’estat català, imparable i de forma conseqüent. Aquesta vigència legal és la que hauria de permetre superar els simbolismes de tot tipus, com baixar una bandera, els quals poden acabar reproduint el que l’ANC critica als partits polítics autonòmics d’ara: manca de fets concrets i dubtes per assolir l’objectiu. El reconeixement internacional no vindrà si el país no encara amb intransigència, d’acord amb l’imperi de la llei, tot el que signifiqui no defensar ni protegir el nou estat per part dels catalans. Un desig com el manifestat per l’ANC passar per revalidar la seva execució amb pautes concretes i prou sòlides.

La memòria històrica dels catalans no autoritza a una entitat com l’ANC a ésser tan poc curosa en les seves propostes d’actuació, i en base a la lleial col·laboració dels ciutadans no explicar que sense el imperi de la llei, que és sempre també la de l’ordre i per tant la de la força social o el monopoli de la violència, el progrés en la conquesta de la llibertat nacional no és viable.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.