Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Desafiaments terribles (26/11/2015)

2015-11-26 14:30

Desafiaments terribles (26/11/2015)

Els especialistes en estructura econòmica ja fa temps que comenten la fi d’un determinat model de creixement i benestar, malgrat la política pública i la societat en general s’obstinen en negar-ho. Per aquests economistes, sembla clar, que en un planeta amb 7.000 milions de persones, on tothom procura satisfer les seves necessitats, les demandes generals de bens i serveis seran inassumibles, ni que fos de forma gradual. De totes maneres s’intenta, i s’ha de generar un volum d’oferta tant gran, a preus competitius, que només amb un gran esforç tecnològic es va resolent.

Les màquines i els processos tecnificats, ara per ara, resolen aquestes creixents demandes de bens i serveis. El preu, de tot plegat, és la pèrdua de llocs de treball. Per això, sense ocupació, com ja comença a passar, la població no gastarà, i els preus s’estancaran encara més a l’alentir-se la demanda de bens i serveis. Aquesta dinàmica de preus baixos i poca distribució de les rendes provocarà cada dia més tensions socials. Els joves no tindran, en general feina, sobretot si no són versàtils ni flexibles. I la gent gran pot quedar al marge fruit d’una profunda fractura tecnològica. Davant d’això, des de les esquerres, europees, i també les catalanes, es proposa establir les rendes mínimes universals (RMU o transferències de diners per a tothom).

Les dretes, més liberals, opten per apel·lar al sentit de la responsabilitat individual, tot incentiven plans de pensions, mobilitat geogràfica, emprenedoria urgent,... sota la lògica de que “el sol surt per tothom”, i cal aprofitar-ho bé. En el primer cas, la pau social i una certa normalitat en la convivència està garantida, doncs és el “pa i circ” de sempre, més vell que l’anar a peu. Els beneficiaris de les RMU, de forma anecdòtica, es quedaran davant la tele mirant ‘gran hermano’ tot gastant-se els diners transferits en evasions, algunes d’elles perilloses (alcohol, cànnabis,...), ja que sense cap estímul ni necessitat, el món virtual audiovisual, com ja s’ha experimentat en els grans camps de refugiats que poblen el món on ningú treballa, desactiva les ànsies de superació de tot ésser humà, les quals pel fet de tenir un component físic, necessiten també la corresponent mitigació,  per medi dels estupefaents (el més comú és l’alcohol, àdhuc entre els joves, almenys en els llargs, avorrits i tediosos caps de setmana quan l’institut és tancat; però cada vegada més el cànnabis o marihuana, entre d’altres).

No és casualitat, per tant, i bé a tomb comentar-ho, que el debat per la legalització de les drogues toves sigui tant vigent. L’esquerra ideològica, al renunciar al valor de les llibertats íntimes, es prodiga en defensar la proliferació de narcòtics entre la població, tot ignorant que són un problema de salut pública molt greu. Doncs bé, la clau és com assolir una societat més igualitària, i la resposta sempre passa per com distribuir els diners, i d’aquí l’error d’uns i dels altres. Dels primers, per voler redistribuir el que no és la solució, i pels segons, les dretes liberals, per establir una lluita inacabable de subsistència entre els humans, sota els únics valors de la competència i l’agressivitat.

Costarà molt trobar una solució a tot plegat, més si tenim en compte les inèrcies i dificultats d’adaptació de tantes organitzacions, empreses i administracions de tot tipus, nacionals, estatals o internacionals... El drama dels refugiats, que busquen protecció,  en les sagreres del segle XXI, també provoca aquestes preocupacions. Si hi hagués necessitat de ma d’obra no especialitzada serien, segurament, benvinguts. Però no és així. I ells i les seves famílies, com passa en tant camps de refugiats, o de forma oculta, en milers de barris marginals del món, no els quedarà cap altre opció que viure “sedats” consumint els dies davant d’una pantalla plana o ingerint les més variades formes d’evasions físiques... Certament però, tampoc no és gaire diferent del que passa entre molts dels joves de les avançades societats industrials occidentals del nostre entorn.

L’espècie humana viu grans reptes, alguns de molt difícil solució, però allò més urgent des dels inicis de la humanitat ho continua essent: saber viure. L’ésser humà, envejós i gasiu a l’hora, s’encega davant dels seus semblants, i els acaba veient, segons com, com a cucs o menyspreables escarabats, en una lògica absurda d’indignació i  revolució. No hem après l´ús de les eines necessàries per a la convivència: respectar, tolerar i estimar. Com que no es coneixen ni s’ensenyen, en un món on cada vegada serem més gent i tota ella més diferent, no sabem ni podem predir com ens en sortirem. El geni humà quedarà narcotitzat la major part del temps, però la resistència no defallirà. Molt som abstemis ni fumem res, tenim el cap clar i mirem a l’horitzó des dels cims de les muntanyes. T’hi apuntes?

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista