De què parlen els Caps d’Estat? (26/3/2015)

De què parlen els Caps d’Estat? (26/3/2015)

Les trobades programades o d’urgència de Caps d’Estat o mandataris governamentals sovint generen temps morts de mirades creuades i expressions fetes. Sembla que és un fet comú que les seves converses versin sobre temes intranscendents, en base a converses generals, o també sobre tòpics de l’actualitat o del motiu de la trobada. Més enllà d’això, els continguts materials, fàcilment no es comenten i formen part del dia a dia del treball tècnic dels seus subordinats.

 Per altra banda, no podria ésser d’una altra manera, ja que el detall de moltes qüestions diferents amb  contingut i amb abast totalment desigual són el treball de capacitats equips de treball. Però la realitat ús una altra. Normalment, les agendes d’aquest líders tenen temes claus a proposar i resoldre. L’estratègia per exposar-los i guanyar-los, per tant, forma part de l’habilitat de l’estadista. Entre esperar per mantenir la posició o treure els temes més fàcilment negociables i voler tenir tots els temes resolts hi ha molts matisos. Les coses es compliquen si les converses parteixen de suposicions o prejudicis entre els interlocutors.

És històric el cas de la conversa entre el president Roosevelt i el mandatari Molotov, l’any 1942, per saber si hi hauria un segon front de guerra a Europa (més enllà de l’oriental encapçalat pels soviètics), doncs els recels eren mutus. En breus minuts, els russos van deixar clar que si no hi havia moviments, si més no preparatoris, la situació seria cada cop més difícil pels americans, ja que ells no estaven disposats a aguantar tant i la situació es deterioraria en benefici dels alemanys. Per tant, era una amenaça o una suposició? Sigui com sigui, la resposta va ésser afirmativa, i el dictador Stalin va redoblar l’esforç de resistència, posant en  joc milers de soldats.

Aquest si, cal dir-ho, va suposar la mobilització d’unitats militars espanyoles en l’anomenada “División Azul” que poc van aportar malgrat la propaganda de que van gaudir (i encara gaudeixen en segons quins ambients castrenses castellans). Vet aquí com una breu conversa, va tenir greus conseqüències. En molt poc minuts es poden resoldre moltes qüestions o es poden generar grans complicacions. Per això, cal disposar d’aquests minuts, i d’alguna manera, saber-los aprofitar fins a les darreres conseqüències.

De fet l’habilitat de molts polítics, encapçalant determinats malestars o donant veu a col·lectius, consisteix en obtenir aquest temps de negociació, interacció i determinació. Però què passa quan aquesta opció no es dona o es descarta? Per exemple, determinats grups sindicals mitjançant la vaga, o d’altres grups pels seus diferents medis, provoquen aquesta necessitat deliberadament. És possible crear aquesta dinàmica entre els estats o nacions? Hi ha estat estats que poden amenaçar en deixar caure una situació, com el 1942 era el front oriental, si no obtenen el que volen?

El problema, una vegada més està, en entendre com a certa o possible la proposta bel·ligerant. I si només és un fals parany per precipitar una decisió interessada? Les facilitats per incorporar els canvis en les estructures, la disciplina en qualsevol cadena de comandament, el prestigi demostrat en molts diferents àmbits, i un llarg etcètera, avalen o no, la versemblança d’aquests intercanvis.

Quan a Sant Andreu de la Barca, on hi ha la seu central de la 7ª Zona de la Guàrdia Civil, el maig del 2013, aquest institut armat va homenatjar alguns combatents espanyols que van jurar  ésser lleials a la Wehrmacht (exèrcit de l’Alemanya nazi), encara secundaven els resultats d’una reunió històrica que va durar breus minuts, sobre la qual la història en dona sobrades referències.

 © Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook