Correescales, una lluita per la dignitat (16/02/2016)

Correescales, una lluita per la dignitat (16/02/2016)

Moltes persones ben posicionades o amb la vida resolta es pregunten com hi ha alguna gent que perdi el temps i les energies per organitzar-se i motivar-se en la defensa de petites conquestes socials. És el cas, per exemple, del moviment “correescales” en referència als tècnics de comunicacions que amb les escales als sostres dels seus cotxes instal·len línies de telefonia i de dades pels domicilis a preus irrisoris dins d’un escalat de subcontractacions que els deixa del tot malmesos.

La seva lluita no sols es per denunciar els baixos preus que cobren en benefici del grups multinacionals si no sobretot per denunciar que el fruit del seu treball queda en taules de luxosos despatxos quan ells s’han d’enfilar per parets i terrats, sense cap mesura de seguretat, o bé fer llarguíssims trajectes per preus tancats que no ho tenen en compte, o bé assumir cobraments molt endarrerits per a més comoditat financera de les operadores de comunicacions.

Aquest sector, per tant, s’està organitzant, amb un treball encomiable de base, prodigant-se en multitud de micro assemblees, amb la dèria, com diuen, de teixir complicitats, a l’estil de la CUP, per a poder escometre, com en aquest cas, concentracions o manifestacions de denúncia prou rellevants, tot i que no sigui el darrer objectiu.

La teranyina de contactes humans i d’organització territorial, en darrer terme, si que han de constituir el millor desig d’aquest treball entregat. Aquesta feina, de mitjà o llarg termini, lliga tot tipus de vincles socials, fins al punt d’agrupar fins i tot recursos, com a “caixa de resistència”, per a poder afrontar reptes logísticament complexes. És un treball, que tindrà una etapa reivindicativa durant el MWC o Mobile World Congres a Barcelona, però que ha de deixar de base una estructura suficient, en part ja preexistent, per dinamitzar la defensa d’uns nivells mínims en la vida laboral.

No és fàcil, ja que hom tendeix a tancar-se en la feina i en el consum, principalment, sense deixa escletxes per a la vida en comú, de forma participativa i compromesa. Aquesta conquesta només està reservada a les persones lliures, sabedores de la seva inalienable dignitat. Aixecar la veu en una assemblea, de forma lliure, i amb tot el que suposa, és una aposta reservada a molt poca gent, i sobre la qual cal fer-ne una defensa a ultrança.

Només així, la gent, el poble, la “xusma”, en paraules més entenedores, es pot sobreposar al seu destí i a les seves misèries. Hi ha un discurs que ho permet fer i una èpica per aplicar-ho, però al final, calen persones concretes que donin la cara demanant els espais, posant les cadires i sintonitzant els micros.

Un cop fet això, cal obrir oferir un missatge, en llenguatge entenedor, i tot seguit plantejar el diàleg. Els resultats, si no hi ha rebentadors, gent que no vol que els grups i les persones es cohesionin ni es mantinguin constants, són curiosos. En primer lloc, provoquen una certa vergonya aliena, ja que qui més qui menys es pensa que té una gran idea o una gran aportació, la qual resulta molt semblant o quasi idèntica a la majoritària. I finalment, si tot va bé, els grups acostumen a marxar tal com han vingut, tot quedant una molt petita minoria, molt consciencia i sovint polititzada, continuant amb la tasca proposada o si és el cas, acordada.

Però quan els resultats tenen sentit en el mig i llarg termini això no és cap problema, i ajuda a mantenir la tensió suficient per no decaure ni apartar-se definitivament del compromís públic. Vèncer un cert pessimisme col·lectiu és la batalla més importat que cal guanyar com a societat, i l’exemple de CORREESCALES ajuda a fer-ho possible.

Són iniciatives tant de base i tant properes a la realitat que esdevenen inabordables i plenes de sentit, en un món globalitzat, sense cares i expert en l´ús d’una arma mortífera com el menyspreu.

Per resistir, el millor és la unió de milers de petits vincles, aportacions constants i vitals, del dia a dia,  en projectes comuns concrets i arrelats en la proximitat: condicions de treball, places i carrers, entitats veïnals,... Com escuts d’acer noble per protegir-se d’una pedregada de conductes manipuladores, poc transparents, sempre més lligades a interessos econòmics egoistes i crematístics.

La lluita per la dignitat comença en cada un dels ciutadans lliures, però la llibertat només l’exerceixen els que tenen un cor prou fort per assumir-la. Molts no ho saben i romandran esclaus de les seves pors i falsos anhels, però tenen totes les opcions de fer-ho. Cal guanyar temps al desànim i voler entendre què hi fem en aquest món.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook