Corporativisme judicial: símptoma de decadència. (10/4/2018)

Corporativisme judicial: símptoma de decadència. (10/4/2018)

L’escola judicial espanyola, amb seu a Barcelona (Vallvidrera),fruit dels temps en que un catalanisme influent creia poder ajudar a reformar Espanya,  tracta d’imbuir i augmentar, si cap, el corporativisme judicial.

Els “nostres companys que resisteixen” i tot “el que defensem” són consideracions elitistes en el context d’una argumentació liderada pel cap d’un estat que actua i pensa de forma parcial i interessada, per protegir la seva família i els seus socis de tot tipus.

La judicatura, així, viu encara més aïllada de la realitat social i econòmica en la qual s’haurà d’inserir, i queda, per tant, mediatitzada pels poders executius i els plantejaments empresarials. La retòrica de la defensa dels drets individuals i les llibertats públiques no és creïble per un col·lectiu que necessita fer reunions públiques amb abundants mesures de protecció i amb un distanciament de la societat assegurat amb tanques i tota classe de barreres.

L’imperi de la llei, com s’acostuma a dir de manera reiterativa, en els darrers temps, és un eufemisme d’autoritarisme, si com sembla, aquesta llei no inclou els valors de base que la inspiren ni els principis generals de les normes, a més de totes les consideracions interpretatives que són sovint la cara i la creu de tot plegat.

La decepció col·lectiva dels catalans amb la judicatura espanyola, com en gairebé tot, arrenca de la voluntat expressada durant l’elaboració de l’estatut d’autonomia del 2006, on es defensava la necessitat de descentralitzar el Consell General del Poder Judicial, com una part més de l’administració, tot adequant la seva activitat al mapa de les autonomies, i amb plena lògica pel que fa a la idoneïtat d’adaptar la planta judicial a les diferents autonomies polítiques. Com és obvi, tot això va ésser escombrat i degudament abocat al cubell de les escombraries.

La judicatura és l’instrument que tenen els governants per mantenir i exercir el poder. És un escut quasi perfecte que revestit de legalitat sembla que sigui la solució de tots els problemes quan de fet només és un intent d’últim recurs que no acostuma a deixar ningú satisfet.

Els jutges són ésser normals i corrents que es transformen de manera desconeguda en el moment d’exercir les seves funcions professionals a l’analitzar un determinat conflicte. Aquesta transformació, precisament, només s’adquireix des del moment en que la població la reconeix com necessària per distanciar-se de cada cas concret i tenir la suficient perspectiva per dictaminar, dins d’un procés, el que millor correspongui, segons les normes i les seves molt diverses derivades.

La queixa més abundant i  lògica dels jutges, és que ells no són responsables del contingut de les lleis, les quals són escrites pel poder polític. En aquests casos, com uns funcionaris més, no fan altra cosa que aplicar les lleis, de manera més o menys estricta, tot i que sovint siguin qüestions molt discutibles.

Tanmateix, com fan també molts funcionaris, hi ha un àmbit de discrecionalitat, més o menys motivada, que és molt discutible, i que la seva mesura ni té una contraprestació democràtica ni és del tot transparent. Aquesta discrecionalitat més abominable seria aquella derivada de mandats polítics o posicions partidistes, tal com està succeint ara amb la persecució sistemàtica de les pretensions independentistes dels catalans, per posar un exemple d’actualitat.

El poder polític té unes necessitats que els poder judicial no hauria de compartir. El cap d’estat com poder executiu, ni molt menys representatiu, no pot ésser el motivador de l’activitat dels futurs jutges, i més encara, si és un poder executiu que ha pres partit per una determinada ideologia nacionalista espanyola que no té una acceptació territorial ni democràtica suficient.

Els jutges no estan per defensar plantejaments ni determinats fronts, siguin els que siguin, i en aquest sentit, l’apel·lació corporativa dels jutges i el cap de l’estat a que tots ells es protegeixin mútuament i s’animin a continuar una activitat “ferma” (com a sinònim de repressiva) és un indicatiu clar i diàfan de que aquest poder de la societat ja no té el suport popular i transversal que permet la seva activitat garantista, imparcial i de proximitat.

Els jutges en l’imaginari col·lectiu sempre han estat al costat dels castigats o abandonats per la societat. Tanmateix, en el cas espanyol, per desgràcia de la república catalana, ha estat històricament només valedora dels poders fàctics aristocràtics i monàrquics, i de les elits econòmiques i benestants. Els fets recents ho confirmen i no sembla que hagi de canviar, almenys pels espanyols.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.