Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Com pot canviar-nos la bicicleta a la vida (26/05/2016)
Com pot canviar-nos la bicicleta a la vida (26/05/2016)
Els vehicles turismes de mitjana emeten 2,5 kg de CO2 per litre de combustible. Així per un vehicle amb un consum mitjà de 5 l/100km, anar i tornar entre Pl. Espanya (de mal nom) i Pl. Tetuan (igualment, malgrat l’aportació del voluntaris catalans en batallons de xoc), uns 22 km, ja suposen aquest 2,5 kg de càrrega, els quals al cap d’un any es converteixen en milers de kg introduïts a l’atmosfera... I tot, només per un vehicle! Exposat així, ja es veu que això no té sentit. Però és possible fer-ho amb bici? La resposta és no.
El carril bici no existeix en varis trams (Pl. Universitat fins Passeig de Gràcia, per exemple) ni existeixen zones segures d’estacionament, en els extrems (llevat que es vulguin lligar en pals de senyals o fanals...) Per això, l’aposta publicitària de l’alcaldessa de Barcelona per potenciar l’ús de la bicicleta és poc consistent. Ni l’amplada i disposició de l’actual xarxa de carrils bicis permet un creixement del seu ús, ni les restriccions o limitacions de circulació (voreres estretes, zones de vianants, carrils bus,...) són prou conegudes, per poder afrontar amb èxit una tendència creixent en aquesta modalitat de mobilitat.
Malgrat totes aquestes dificultats, la ciutadania entenem que l’aposta per la bicicleta és necessària, i ja ens preparem amb l’adquisició de bicis plegables o la valoració de nous itineraris (malgrat els elevats riscos que tenen alguns d’ells). Àdhuc, alguns ciclistes s’han informat i ja tenen clar que també han de portar filtres de particulars per respirar en millors condicions a l’hora de fer l’esforç de pedalar.
L’èxit de la bici municipal de lloguer compartit ha popularitzat el seu ús esporàdic però genera pèrdues i uns elevats costos de gestió, en detriment de noves connexions (sobretot en l’àmbit metropolità, encara no és possible anar d’Esplugues de Llobregat fins a Barcelona, ni acostar-se a barris tant propers com el Singuerlín de municipis limítrofes), noves zones d’estacionament vigilat (una simple càmera de control seria d’uns efectes dissuasius notables), noves ordenacions viàries,...
Segurament amb unes bones bases, tant simples com considerar trajectes viables i demandats, amb uns mínims equipaments, l’aposta municipal deixaria de tenir sentit, i el sector privat hi podria aportar tot els seu dinamisme i creativitat. Però si tot això és important, el més rellevant es considerar els efectes de l’exercici físic en les persones i les seves psicologies.
La fortalesa d’esperit sovint passa també per una bona disposició física, i si bé molts ho fan fora de l’horari de feina, d’altres ho podrien fer en els desplaçaments a la feina o per realitzar gestions o anar de compres. Poc a poc, s’imposaria, i es veuria necessari recórrer a noves fórmules de proximitat per a les bicis (zones dins dels magatzems i botigues, tallers i serveis especialitzats més propers, assistència elèctrica per a determinats trams,....).
I tot plegat, sense que sigui un debat polític. Ni el cotxe és de dretes ni la bici és d’esquerres. La defensa dels models de proximitat és un patrimoni, a Catalunya, de Convergència, que sempre ha sortit a donar la cara pels comerciants i botiguers de les places i carrers d’aquest país. En canvi, els socialistes i els alternatius, llevat de la CUP, han vist amb recel defensar la petita burgesia i han permès l’extensió d’àmplies zones comercials (inclosos els seus dràstics horaris de treball). Certament, han creat ocupació, però a un cost social i de país molt alt.
Sense vertebració ni vinculacions en els barris, el sentit de pertinença es dilueix, i els ressorts nacionals s’afebleixen, per a gaudi de grans grups anònims multinacionals o d’altres grans corporacions financeres, sense rostre conegut. La bici, per tant, actuaria com element de filtre. On la bici no hi arribes ja no caldria anar-hi... Tant per comprar i relacionar-se, com per treballar i gaudir de la vida.
Actuaria, per tant, com una eina transversal de direcció social. Per aconseguir-ho, cal destriar-ne les grans originalitats que aporta: millores de productivitat (l’exercici físic amplia el benestar i ens fa més creatius), millores de motivació (el contacte amb l’entorn i amb els demés ens fa sortir de l’aïllament i ens transforma com a persones), millores en la salut (l’abandonament de la vida sedentària és una de les preocupacions de les autoritats sanitàries).
I si tot això no fos poc, hi ha el nostre futur col·lectiu, i la lluita global que tenim encomanada contra el canvi climàtic, i la responsabilitat que tots, sense excepció, tenim sobre aquesta urgent amenaça. La tecnologia i les innovacions donaran noves opcions, com les bicis que poden tornar soles a casa o que poden seguir un vianant. Això també ens espera a la cantonada.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.