Cóm defensar la llengua catalana (08/04/2016)

Cóm defensar la llengua catalana (08/04/2016)

La facilitat amb que hom abandona l’ús social de la llengua catalana cada dia és més gran. El més greu, com a nova tendència, és usar la llengua espanyola, com a ressort simpàtic o en forma de frases fetes, en les converses entre catalans. Per molts catalans és una forma d’aproximar-se o mantenir un cert bilingüisme, i pels castellans l’ocasió d’anar propagant el seu poder.

Tot plegat, cal dir-ho, només tenint en compte el context fonètic, ja que en termes gramaticals o semàntics, l’abisme ja s’ha produït, i sense cap opció, la llengua catalana ja ha estat condemnada, davant la nostra passivitat, i la dels seus representants polítics. Com en el cas del gallec, i potser també segurament, de l’aranès (per motius demogràfics), com a casos més coneguts, llengües centenàries han acabat convertint-se en una entonació i un deix característic.

La llengua escrita té una vida pròpia però que igualment viu un estancament molt perillós, en el món jurídic, principalment, però també en les relacions comercials o de la recerca i el coneixement. No hi ha fórmules màgiques per combatre aquesta greu amenaça, i els sociolingüistes ho saben molt bé, ja que els processos, tot i ésser lents, o potser per ser-ho, són difícils de dirigir i sovint adopten evolucions irreversibles. A partir, d’un determinat moment, segurament ja no hi haurà res a fer. Per més que en parlem ja s’haurà fet tard.

I per això, la proposta del Grup Koiné és oportuna, necessària i responsable. Fa mal sentir-se enganyat per una intel·lectualitat a sou del poder espanyol quan els professors del manifest posen damunt la taula el pessimista escenari que li espera a la llengua catalana. La realitat catalana parteix del seu país, i no únicament de la gent que hi viu, sovint immigrants, gent de pas o simples conqueridors.

La vivència catalana és un desig de permanència i una voluntat d’existir, a la qual no tothom i és cridat, i que només entenem els catalans. Els qui no participen d’aquest desig bàsic, primari i elemental no són catalans. Són gent forastera que ve a incordiar i a crear problemes en la recuperació nacional que somiem.

El plantejament unionista o espanyol als problemes d’identitat lingüística de Catalunya tenen molt a veure amb la imposició fanàtica, quasi talibana, que al llarg de la història i ara han tractat d’aplicar sobre el nostre territori i més enllà. Han negat i liquidat qualsevol opció de prestigi i millora per la llengua catalana. Per ells és una constant molèstia i els hi preocupa que entre nosaltres ens puguem entendre fàcilment usant-la. No ho toleren, i per això s’han empescat la idea de que la seva presència té tons excloents, obertament talibans, com diuen, o fins i tot, extremistes o poc raonables. 

El que no entenen els poders castellans, pels quals serien més adients els atributs racistes, sigui per raons ancestrals com per la seva dinàmica visceral, és que no voler alienar-se amb els seus postulats no equival a res que hagi d’ésser ni extremista ni talibà ni similar. Volem ésser com els portuguesos o irlandesos, que si convé prefereixen patir gana, abans d’ésser digerits dins l’acidesa castellana o anglesa respectivament.

Tanta intel·lectualitat espanyola blasmant la llengua catalana, i en canvi, cauen rendits per les composicions franceses i les seves mil i una excepcions, ja que el poder estatal de la república veïna els espanta i els empetiteix, fins al que són. La llengua dels catalans és el català, i la seva defensa i us ha d’ésser obligatori i necessari per a tots nosaltres, sense que això suposi en cap cas negar la validesa i el coneixement de les llengües franceses, araneses i espanyoles, per les quals tots hem de mirar de tenir una predilecció. Però abans de res i de totes les opcions hi ha la llengua catalana, sense la qual no es mantindrà ni es restablirà amb normalitat la condició catalana.

La llengua no sols ens fa com a col·lectiu, i com a nació, també ens dona una oportunitat altruista de servei un llegat històric, de mèrits molt diversos. Des de Ramon Llull fins a les tradicions més recents del saber popular, hi ha una vigència permanent que no pot quedar estroncada per raons polítiques alienes als interessos dels catalans. No és un qüestió identitària estrictament ja que raonablement la llengua catalana ha de trobar les seves maneres d’existir, i sense aquest debat no les trobarà.

Per això, crec que caldria avançar en tres fronts de lluita molt concrets socialment. El primer, i molt bàsic, sempre començar en català, en tot hora i en tot moment, mai abandonar aquesta premissa. Som a Catalunya, l’únic lloc del món es pot emprar aquesta llengua mil·lenària. Així doncs intentem-ho, si més no. No cal encara que sigui en gent ja coneguda, abandonar l’opció inicial d’usar el català.

En segon lloc, no usar mai ni en res, frases fetes, cuetes lingüístiques o comentaris simpàtics, en la llengua veïna, com donant a entendre que també és vàlida i sincera. O ho fem en català o bé, després d’iniciar o proposar el català, ho fem en castellà, però mai de forma simultània. Sempre acabarà guanyant l’espanyol en aquest joc. Si així ho fem, la invasió serà imparable, ja que és com aixecar les defenses i permetre la més absoluta contaminació.

I en tercer lloc, igualment senzill i possible, és no parlar mai malament de les altres llengües i en especial del castellà, tot i que en tinguem raons i les causes siguin molt clares. Tota llengua té les seves raons i sempre tenen les seves justificacions. Nosaltres som positius, constructius i empàtics envers els que ens envolten.

Afirmem i ratifiquem que només el català, sense perjudici de totes les altres llengües del món, ens fa catalans. Qui no ho vulgui entendre així, no és català, i no passa res de res, àdhuc és legítim. Catalunya ha d’ésser catalana i en català, a més de tot el que calgui.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.