Cercle d’Economia: un fòrum mut (26/5/2017)

Cercle d’Economia: un fòrum mut  (26/5/2017)           

Els empresaris agrupats en el Cercle d’Economia, en les jornades de Sitges, no van aprofitar la presència del President de la Generalitat, per resoldre dubtes o plantejar reptes. Van callar. I només van presentar una pregunta anònima, en forma de comentari personal. La responsabilitat social dels empresaris catalans va quedar en evidència. Les claus d’aquest mutisme són diverses però totes elles prou curioses.

El poder, en clau espanyola però també axiomàticament, no necessita raons per perpetuar-se, ja que com a tal té la força per imposar-se, sabent que la resta callaran i obeiran.  Per tant, ahir, en les jornades anuals dels Cercle d’Economia, hom podia haver parlat de “tancament de caixes” o de vaga patronal, a fi de pressionar per la resolució dels greuges econòmics, financers i fiscals que pateix Catalunya. En canvi no va ésser així. I el silenci es va petrificar en el torn de preguntes.

En segon lloc, malgrat l’escalada verbal, i les recents escomeses judicials, hom, des de Catalunya, justifica i malda per la normalitat. Les inversions estrangeres no paren i els problemes quotidians es van resolent: tot plegat funciona amb normalitat. El procés no impacte, en res, malgrat li pesi en l’estratègia d’oposició de Ciutadans, en la vida quotidiana dels ciutadans catalans. Els empresaris, dins d’aquest context, òbviament, no entenen cap dificultat ni error, ja que tampoc noten cap canvi, per lleu que sigui. En definitiva, el procés, i el que ha succeït fins ara, és un tema de passadissos del Parlament o de citacions judicials sense més transcendència, per a la vida ordinària de les empreses i la gent, en general.

Explicava, el Sr. Raimon Galí (1917-2005), oficial de l’Exèrcit de Catalunya, que durant la Guerra Civil, enmig dels durs combats al front, a la rereguarda es feia festa, i la normalitat semblava real. Es feien activitats culturals i hom atenia espectacles públics, quan en paral·lel, però a la distància, la guerra més fratricida destruïa l’ànima del poble i les seves ànsies de llibertat. Per explicar-ho, feia referència als “vius” o espavilats que s’escapolien de les seves obligacions militars o cíviques, i feien del dia a dia una situació sense excepcionalitat.

Òbviament, la situació actual, dins del règim de garanties constitucionals que teòricament existeix, no és equiparable, si no fos pel silenci sepulcral dels empresaris catalans aplegats en el Cercle d’Economia.  El silencia empresarial, tot i ésser només el d’una mostra, demostra astorament. Quasi en temps real, van ésser testimonis de la resposta escrita del president espanyol a la carta del president català, que tenien davant, negant tota opció de diàleg o de negociació política. Van viure el xoc de trens de mentalitats i de prioritats en directe, i això els va deixar bloquejats: simplement perplexes.

La gravetat de la situació és evident. Els agents actius de l’economia, els que arrisquen i emprenen projectes, els que van pel món i defensen inversions,... van quedar sense arguments ni preguntes. Quina opció tenien que prendre? Qualsevol pregunta, del tipus que fos, seria un posicionament, clar i rotund, ja sense cap esquerda: o per defensar el procés i les seves lògiques inqüestionables  o bé l’assimilació i imposició del poder central, ben conegut i tolerat.

L’empresariat català viu excessivament concentrat en els seus clients i proveïdors, i no s’adona de la importància de la seva responsabilitat nacional, més enllà de la social, per la massa laboral que mobilitzen cada dia.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.