Cau Montesquieu, un mite més de la farsa de la transició espanyola (22/11/2018)

Cau Montesquieu, un mite més de la farsa de la transició espanyola (22/11/2018)

Les nacions es basen en una part molt important en el dret natural, és dir, en les relacions basades en el veïnatge confiat i en les persones atentes. Quan això no funciona així per la presència de forces mercenàries (tipus Ciutadans a Catalunya) o per l’acció arbitrària de l’estat com a poder aliè a la ciutadania tot cau. Per això, Espanya no és una nació, i en canvi Catalunya si que ho és.

Espanya viu immersa en la desconfiança i la maca de respecte, ja res té connotacions positives en la vida social, i el clima judicial, policial i parlamentari està tocat. En especial, per la impossibilitat de refer complicitats o plantejar diàlegs oberts i sincers. Tot ha quedat malparat. Ni forçant la divisió de poder de l’estat seria possible, quan teòricament s’ha plantejat. Els poders judicial i militar resten sempre disposats a quedar inalterables, sigui quin sigui el designi democràtic de la població. I el poder legislatiu i executiu ja ni es distingeixen, en un exercici continua d’invasió de funcions.

El jutges diuen que actuen amb independència però ho fan sense parlar de llibertat. En la seva carrera professional, feta de secretismes corporatius, hi ha tota mena de sospites, totes llum de la visió dels periodistes d’investigació, i per tant, impermeables a la ciutadania.

La divisió de poders només té viabilitat, en les nacions que tenen sentit i valor, i quasi ni així, per les pròpies limitacions humanes dels que l’han de defensar. Les institucions d’aquesta manera, on no hi ha valor nacional perquè no existeix, com en el cas espanyol, almenys sobre els territoris conquerits com Catalunya, es van degradant i més que aportar solucions esdevenen un focus de problemes encara més gran.

Per solucionar-ho, en els darrers anys, s’han pensat tota mena de pactes, tots ells amb un nivell de perversió diversa, i sempre d’esquena a la població i al interès general, si és que una conglomerat de nacions empresonades en pot tenir cap. Entre altres problemes, els pactes acostumes a ésser verbals, segurament en sopars o similars entre polítics professionals, i això els fa vulnerables entre ells, per passar-se responsabilitats en cas de fracàs absolut. Així, també es va empitjorant el clima polític i el que hauria d’ésser el digne exercici de la representació dels ciutadans.

Les nacions són espais de seguretat i tranquil·litat, i quan perden aquests qualitat fonamentals, acaben essent presons socials disfressades d’una normalitat artificial. Aquesta situació no es pot dissimular per medi del que es coneix com la salvaguarda de “l’estat de dret, social”, com si fos una fórmula màgica tal com en els darrers 40 anys s’està intentant. Ha fracassat, cada nació ha de poder gestionar la seva convivència, i d’aquí en poden sorgir tots els acords i reconeixements que facin falta.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.