Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Cartes d’amor des de la presó (de Junqueras) (23/2/2018)
Cartes d’amor des de la presó (de Junqueras) (23/2/2018)
La reclusió forçada, sense massa justificació, de qualsevol persona s’entén fàcilment com una injustícia i un dany irreparable. La resposta a les injustícies ha estat una constant dels éssers humans i històricament ha adoptat totes les formes possibles. En general, no obstant això, han acabat en alçaments revolucionaris o denúncies internacionals, que també, tot sovint, han tingut un resultat incert i o inútil.
La tradició cristina presumeix, amb raó, d’haver assumit les injustícies, tot donant-els-hi un gir radical, i trobant en elles també atributs de creixement personal i de dignificació col·lectiva. Jesús va morir injustament, de fet no va fer mal a ningú i, ben al contrari d’això, va treballar incansablement per construir la bondat entre les persones. Durant milers d’anys els seus seguidors, de cor, no han cercat ni la venjança ni la justícia. I contra tot pronòstic, celebren cada diumenge el seu lliurament personal després de no haver callat res ni silenciat cap arbitrarietat, tant de les autoritats civils i militars, com també, de les religioses.
Vet aquí, com la identitat cristina no pot suposar, com sovint s’evidencia des del fervor catòlic que impera dins el nacionalisme espanyol, cap frontera entre els creients, alguns d'ells entronitzats en la jerarquia eclesiàstica, i la resta com senzills mortals . L’ideari cristià, així, no admet cap limitació ja que el referent és un personatge històric, Jesús, que precisament va morir , enmig d’un sofriment immens, per a que no existissin aquestes limitacions.
L’ancoratge mental del catolicisme espanyol està quedant sobrepassat pels fets d’alguns creients catalans, també sobiranistes. La construcció de la república catalana compte amb el suport de la voluntat popular, i en la seva base, per medi dels atributs de fraternitat més genuïns als quals aspira a servir, hi batega una consideració cristiana de profundes arrels històriques i tradicionals que no tenen cap relació amb les limitacions derivades del nacionalisme espanyol (per patrimonialitzar la sacralitat catòlica).
L’actualització del pensament cristià, en sentit ampli, cultural i social, deriva d’una concepció elemental del missatge de Jesuscrist, segons la qual en cada persona, en l’àmbit de la consciència, existeix un desig de pau i llibertat que també es necessita expressar de forma col·lectiva o en societat. Aquest desig humà, bàsic i propi, per a molts, sense massa premeditació, s’articula per medi de les aspiracions de la república catalana, doncs és aquesta la que, ara per ara, protegeix i comprèn la pluralitat, tant política com interior.
La societat espanyola, a diferència de la catalana o d’altres europees, viu amb perplexitat la secularització, ja que l’entén com un pluralisme pertorbador i també com una inseguretat recurrent. És nota i es percep, en molts discursos polítics, fins i tot en gent espanyola teòricament agnòstica, la nostàlgia per uns temps passats on era tot més fàcil, en base, al “nosaltres i ells” (o d’on ve el “a por ellos”?). Una visió assossegada en el confort de que la divinitat omnipotent et dona tota la raó i que, per això, pots continuar vivint la mar de tranquil, fins i tot cometent injustícies i provocant dolor, és el paradigma obsolet de la identitat cristiana en el món d’avui, entre la gran majoria d’espanyols.
En aquest sentit, cal dir-ho, la dimensió política, ni per uns ni pels altres, té cabuda en la identitat cristina, malgrat que els ideals de fraternitat, de base republicana, semblant a la catalana, com s’ha dit, hi siguin més propers. I també, de fet, tampoc té cap sentit competir per aquesta apropiació del missatge cristià, quan la seva eventual influència social dels qui diuen que la controlen (bisbes i capellans, principalment) es cada cop més minsa, almenys a Catalunya.
A Espanya, en canvi, la instrumentalització del sentiment catòlic (ja que sembla precipitat parlar de fe) té unes constants esperpèntiques, doncs s’assimila en el discurs públic a una visió tradicional, basada quasi exclusivament, i salvant indubtables excepcions, en signes distintius, que en general no tenen cap relació amb els postulats evangèlics d’amor al proïsme: acollir el refugiats, defensar els exclosos, condemnar les discriminacions, mullar-se per la pau,...
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.