Bonança econòmica i declaració d’independència (10/10/2017)

Bonança econòmica i declaració d’independència (10/10/2017)

A hores d’ara les xifres econòmiques en la relació Catalunya Espanya ja són més clares: el dèficit fiscal és una realitat irrefutable.  La diferència entre les despeses i els ingressos del sector públic a Catalunya dona un resultat negatiu, que o bé es compensa amb el dèficit pressupostari (acumular endeutament) o bé s’escometen retallades o dilacions en inversions i pagaments de tot tipus. Això, ja des de que Ramon Trias Farga ho va començar a posar damunt la taula, no es pot mantenir més temps. Hi ha necessitats d’inversions (vies de tren, carreteres, hospitals,...) imprescindibles, i també renovacions pendents d’urgència (escoles, universitats, edificis,...), per no parlar de les polítiques socials tant necessàries per a determinats col·lectius que esperen una oportunitat per sortir del seu particular pou de sofriment i frustració.

Gràcies a la crisis financera del 2008, i la profunda sotragada que el teixit econòmic ha experimentat, les empreses i els autònoms catalans han trobat nous mercats a l’exterior, i han pogut superar el llast del mercat espanyol, basat en les polítiques proteccionistes, dissenyades, també cal dir-ho, per influent gent de la burgesia catalana, com Francesc Cambó. El món s’ha globalitzat, les implantacions industrials s’han deslocalitzat de forma molt especial en el que era el territori fabril català de les manufactures (tèxtil, processats,...), de forma que per doblat, la dinàmica econòmica catalana ha pogut prescindir del sistema proteccionista espanyol, que tant esmerçadament havia estat cosit en èpoques encara no massa llunyanes.

La patronal catalana exemplifica en el seu propi organigrama aquesta evolució, entre el que va ésser un grup de poder per defensar posicions fortament proteccionistes s’ha convertit en una gran oficina sobre comerç i finances internacionals, ja que la realitat és la que mana en un món amb grans interrelacions, ja que així s’ha volgut fer al donar prioritat i màxima protecció a la circulació de capitals, monetaris i de mercaderies, i en menys mesura, de treballadors. Així, darrera aquesta patronal el catalanisme actiu obtenia les seves avantatges i oferia a la metròpoli espanyola, amb seu a Madrid, garanties d’estabilitat i moderació. D’alguna manera els beneficis econòmics d’una minoria empresarial catalana negava tota opció a l’eclosió d’un catalanisme de fons que maldava per la seva pròpia evolució i progrés, com ara s’ha vist, per les raons exposades.

El preu per aconseguir aquesta situació passava per unes condicions laborals molt dures, en que els treballadors, i la majoria de ciutadans, per tant, en prou feina podien tenir temps per subsistir dedicant hores i més hores al treball. I això, gràcies a les polítiques socials, i l’assumpció de més drets col·lectius, també ha canviat, i la massa social catalana no sols té temps per a ella mateixa sinó que també dedica part dels seus estalvis i les seves energies a ajudar i recolzar l’esforç nacional per reconstruir espais de llibertat i consolidació democràtica. Certament que sense mala intenció, segurament, l’empresariat català va caure víctima d’una complicitat difícil de justificar. Tanmateix, ara per sort, amb la socialització de les dinàmiques empresarials i l’aportació de més valor afegit en l’activitat dels treballadors, en general, aquest cercle viciós s’ha superat, i l’autèntica unitat nacional catalana ja és un fet. Aquesta situació cal protegir-la amb tots els medis disponibles, inclosa la declaració d’independència, ja que no són escassos els analistes que mantenen pel futur pròxim noves crisis econòmiques que sotmetran la població a una forta pressió, tot essent, com va succeir en els anys 30, el millor cultiu per a l’aparició de grups anarquistes o extremistes que només treballen per l’ensorrament total del sistema, i no per la seva gradual evolució.

Ara, amb la declaració d’independència suspesa, el compte enrere per resoldre la propera crisis econòmica serà encara més curt, i la capacitat d’organitzar una resposta organitzada i racional més difícil. Tot plegat llevat que en els propers dies es desencalli, i el retorn a la mobilització activa, de govern i ciutadania, permeti construir un sistema de garanties socials i de progrés econòmic prou sòlid.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.