Benvingut JJ: hi ha molta feina (17/11/2015)

Benvingut JJ: hi ha molta feina (17/11/2015)

El nou dirigent de l’església catòlica de Barcelona, en Joan Josep Omella (1946) s’haurà d’adaptar a una realitat del tot diferent a la que fins ara ha viscut. Ser bisbe segurament no és cap regal, i encara menys en ambients secularitzats, indiferent o, fins i tot, hostils, com podria ser-ho, en general, la diòcesis de Barcelona. L’església catòlica ha perdut credibilitat i genera desconfiança. Com em deia no fa massa un vicari episcopal, “estem per sota dels polítics en valoració general per part de la població”.

Respecte a la credibilitat, cal dir que serà molt difícil restituir-la allà on la identificació amb el “nacionalcatolicisme espanyol feixista” es va poder criticar o repudiar. El nou arquebisbe metropolità ha conegut ambients rurals amb pocs elements de judici o diòcesis dòcils i fàcils a la simbiosis històrica de falangisme i catolicisme, que sociològicament encara perdura en gran mesura amb trets com complint anant a missa és suficient o vestir-se bé equival a ésser bona persona. De fet, prové de Cretes, una part de Catalunya, d’alt contingut rural i tradicional, molt vinculada a Tortosa, una de les zones més castigades durant i després de la Guerra Civil espanyola.

Només cal visitar el seu seminari construït en la dura postguerra per adonar-se que el seu dimensionament faraònic no tenia cap relació amb la realitat, malgrat fer-se en temps de moltes necessitats humanes i materials, del tot alienes als somnis impossibles dels seus clergues. L’església de Barcelona, en general, és més exigent: s’encara a la realitat social i tracta de ser conseqüent amb els ideals evangèlics. El missatge del Crist, Jesús, com signe de contradicció interpel·la constantment més que tranquil·litza o desmobilitza.

Aquell qui va proclamar ésser la presència de Déu a la terra, durant un curt període de temps històric, pels cristians, i en concret pels catòlics, roman viu, sigui en forma de carregades simbologies o sigui pel testimoni de persones concretes que declaren haver estat “tocats” per ell (les vocacions de tots tipus, en forma de creients practicants). Per això, per a molts cristians catalans, el bisbe i els clergues, malgrat la seva especialització i coneixements, són uns mes en la llista de candidats a la santedat, en termes religiosos, que traduït a terminologia col·loquial equivaldria, a generosos i altruistes associats d’aquesta entitat civil que s’autoanomena església.

A més, Barcelona, en termes eclesials posseeix una complexa realitat sociològica provinent d’una immigració espanyola molt contradictòria. Per a molts d’ells, el que no és admissible en els seus llocs d’origen, segurament per pressió social o deixadesa moral, si que ho és aquí sense aquests condicionants, de manera que sovint han buidat les parròquies amb l’excusa del debat lingüístic o la manca de confluència amb el rector. La pèrdua d’identitat eclesial a Barcelona ha estat molt exagerada amb l’adveniment de l’espanyolisme dictatorial sustentat per l’església jeràrquica oficial, i malgrat els esforços dels bisbes catalans per aturar-ho, com a líders organitzatius i creadors d’opinió, els resultats han estat minsos. La pèrdua de fidels és galopant i les noves vocacions són escasses.

La competència d’altres creences religioses està en alça, i els baluards de les escoles cristianes també van caient sota la mateixa força. L’obra del Déu fet home, la seva església, a Catalunya, malgrat la seva llarga i exemplar història està en declivi només un miracle, mai millor dit,  la pot aixecar com presència d’acollida espiritual, superant dogmatismes polítics, sobretots a tots aquells referents al valor moral de la unitat d’Espanya, i de compromís insubornable entre la gent de bona fe, principalment els més pobres, també bones persones sense enveges ni doblecs inesperats.

Pel creients catòlics, tots ells en certa mesura practicants, siguin de Barcelona o no, l’exemple del nou bisbe no passarà inadvertit, i segur que serà entès com un alè dels nous temps eclesials, si com sembla, respon a un mandat directa del Papa Francesc, el gran renovador per oferir un missatge d’esperança i alliberament disponible per a tothom, sigui més o menys amic del rector de torn, més faltaria.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook