Benvingudes les portes de vidre (01/03/2016)

Benvingudes les portes de vidre (01/03/2016)

El clamor popular contra les conductes pedòfiles a les escoles, especialment si són cristianes, ja està donant els seus primers resultats. En primer lloc, hom està denunciant als Mossos d’Esquadra, de manera oberta, àdhuc si es tracta d’accions passades fa molts anys, i en segon lloc, les AMPES, associacions de mares i pares d’alumnes, estan començant a exigir determinats compromisos als directius dels col·legis.

En especial, un canvi en la fisonomia dels centres escolars amb la substitució de totes les portes opaques per portes de vidre, a fi d’evitar espais d’impunitat o secretisme, aliens a la comunitat educativa. Aquesta mesura, no és casual, ja es va implementar en molts centres de treball, tot fent sales diàfanes, sense separacions físiques, o tot just amb petites mampares, ja que així, és més fàcil compartir els objectius empresarials o els fins col·lectius de l’organització.

Pels centres educatius això es tradueix en convertir-se en una autèntica comunitat educativa, i per aprofitar totes les hores i espais de l’activitat lectiva com inspiradora i transmissora de valors. Les portes de vidre, i les parets transparents, no sols permeten evidenciar les possibles deficiències dels professors i el mal comportament d’alguns alumnes, sinó que facilita la integració de tots els elements que composen la complexa realitat escolar.

Els ideals de transparència que es prediquen pels poders públics són naturalment necessàries en moltes esferes de la societat, començant principalment per les escoles, les quals poden explicar i compartir més informació del que són i del que fan, en primer lloc amb els seus propis membres, docents, personal auxiliar i els propis alumnes.

La lluita contra els comportament il·lícits, com la pederàstia, i d’altres com l’assetjament, de diversa índole, és més fàcil quan en la comunitat no hi ha reductes físics de tancament o aïllament, i per tant, cal compartir tots els espais, accentuant d’aquesta manera, la dimensió social de la vida humana. Efectivament, els anhels socials han de tenir el seu espai de convivència sense distinció entre les persones, i facilitant un sa auto control, en forma de participació i responsabilitat. D’aquesta manera, els estudiants adquireixen una maduresa que els permet prendre les decisions més equilibrades, en base als seus propis interessos, però també, en base als de la comunitat (tot adequant els seus comportaments a les necessitats de col·laboració i servei que siguin més necessàries).

Curiosament, tot i que aquests valors són propis del món cristià, ha estat en les institucions escolars cristianes on més s’estan produint les accions contràries als interessos del menor i de la societat, amb conductes confesses considerades delictives i contràries a tota ètica més elemental. I també curiosament, és on l’autocrítica es llegeix com més lleu i condescendent. El món cristià, amb la seva lògica de l’amor i de la misericòrdia, és condescendent amb la feblesa humana, i històricament s’ha valgut de la prèdica de la resignació, com la millor manera d’afrontar les adversitats o, fins i tot, les injustícies. És un discurs complaent amb la misèries de la condició humana, i per tant, indigna i contraria a tots aquells, que només amb les forces humanes, volen fer una societat més digne i solidària, amb base a uns principis ètics universals, sense connotacions religioses ni divines de cap mena.

Les esglésies, i en conseqüència també l’església catòlica, viuen amb perplexitat com estan canviant les coses, i com l’exemplaritat emfasitzada pel lema “per les vostres obres us coneixeran” de milers i milers de persones que han donat les seves energies i somnis en la millora dels demés (per medi de la sanitat, l’educació, el lleure,...) és destrueix i, cal dir-ho, és criminalitza, després de la propagació dels greus escàndols de pedofília, entre personal docent i nens escolaritzats.

La lògica alarma social sobre aquest fets requereix respostes imaginatives i contundents, i una d’ella sense dubte és la presentada per les AMPA’s de Catalunya exigint que totes les portes del centre escolar siguin de vidre, transparents, i tots els espais, siguin espais compartits de vida i d’aprenentatge, sense exclusions de cap tipus. Es sense dubte, una proposta que podria tenir una ampliació en molts d’altres àmbits de la vida. A les cases particulars, a fi de facilitar el diàleg i interrelació entre les persones, a les administracions per no permetre en els seus despatxos la corrupció o activitats paral·leles. A les parròquies, centres cívics, ... on els reservats són comuns, per una mala entesa discreció.

En l’ensenyament, una de les màximes, pedagògicament parlant, i com una guia per a la vida, és comportar-se sense tenir res a amagar, tot dient i fent allò que hauria d’ésser de tots i per a tothom. Per tant, podem aprendre molt de les lliçons que les víctimes d’abusos ens fan arribar amb les seves denúncies i les seves propostes. Segurament així, el seu dolor i sofriment no serà en va.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook