Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Autodefensa, un repte necessari per resistir i guanyar (18/10/2017)
Autodefensa, un repte necessari per resistir i guanyar (18/10/2017)
Els cossos i forces de seguretat de l’Estat, en paraules de Jaume Bosch, estan actuant a Catalunya com si “no es trobessin entre ciutadans als que protegir si no com si fossin en un país enemic”. Com davant d’això el demòcrates espanyols no han reaccionat, en general, als catalans, de tot tipus, no els queda altra opció que rendir-se, o bé, lluitar.
Per respondre, no sols es materialment necessari voler controlar l’espai públic, en forma de mobilitzacions i concentracions, o si és el cas aturades, sinó fer possible una acció de resistència efectiva que permeti a la població catalana, de tota condició, viure en la tranquil·litat que ofereix una sòlida protecció.
Les formes d’assolir aquest estadi de benestar social, sovint només valorat quan en manca però mai prou apreciat o considerat quan existeix per defecte, passa per la consciència col·lectiva del seu valor social i natural. Efectivament, els catalans no poden continuar vivint en el seu propi país perseguits o vigilats, i es mereixen no sols per la seva contribució en els afers públics (principalment en forma d’impostos) si no per la seva dignitat humana tot el respecte i consideració que calgui.
Per aconseguir-ho, els sistemes policials resolen de forma efectiva el que els jutjats i tribunals admeten com a necessari per permetre el règim de convivència i seguretat adoptats pel conjunt de la societat, se suposa, que democràticament, sense afegir ni treure res. Per tant, la policia actua com a valedora primària de les relacions socials conflictives, restant a l’espera, tot seguit, del que les instàncies judicials convinguin, com a instància, teòricament independent, que té l’exclusiva de prendre les mesures més dràstiques de coerció i de garanties, al mateix temps, que pertoquin.
En cas contrari, com succeeix amb el cossos i forces de seguretat de l’Estat, qualsevol de les seves activitats quedarà sota sospita sempre que prenguin actuacions d’ofici (les més generals d’investigació i informació) o bé, tot i comptar amb el suport judicial, la seva activitat estigui associada a tribunals especials (sempre dubtosos) o provinent d’instàncies parcials o interessades (fiscalia o grups extremistes).
Per això, escau superar, en determinades qüestions, considerades d’interès general, l’esquema policial, tot ell sempre de caràcter ordinari, i considerar, de forma eficient, l’obligació col·lectiva de permetre un règim excepcional d’ordenació per a garantir l’existència mateixa d’aquesta realitat. Per alguns això es pot dir exèrcit, per d’altres, milícies o reserva, i per altres brigadistes, en un ventall d’opcions escalades que sempre més tenen la llufa del militarisme, de la imposició o de la radicalitat nacionalista, com succeeix notòriament, per desgràcia de tots plegats, en el cas espanyol, per esmentar el que patim directament.
Per superar aquest greu entrebanc, existeix el concepte d’unitats d’autodefensa civil, que malgrat la seva compulsió interna, en forma de disciplina i compromís, sorgeixen del voluntarisme de la pròpia població per a salvaguardar dos elements bàsics del sistema social: aturar les arbitrarietats i els abusos provinents de qualsevol agent o part, interna o externa, tot congelant-ne la seva acció o intromissió, en primer lloc, i en segon terme, per complir, més enllà de les previsions dels governs o dels dirigents, les disposicions que de forma explícita provinguin del parlament com a seu de la sobirania popular. En ambdós casos, està clar que les disposicions judicials en quedarien mediatitzades, o formarien part d’un àmbit especialitzat de la judicatura, que en cap cas seria equiparable a la militar, ni per les seves garanties ni pels seus objectius.
En definitiva, per a la societat catalana que emergeix, en règim de llibertat i cooperació, s’esdevé imprescindible no sols el reforçament dels propis medis policials, sinó també la dotació de medis propis eficaços i pacifistes que salvaguardin, de forma organitzada i efectiva, els valors comuns que ens distingeixen, més bé o més malament, segons el que s’ha comentat en el paràgraf anterior.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.