Assetjament lingüístic per medi de l’espanyol (28/3/2019)

Assetjament lingüístic per medi de l’espanyol (28/3/2019)

La lluita per acabar amb les diferents formes d’assetjament no pot decaure. A les escoles, comunitats, casals,...  cal mantenir viva la vigilància per fer efectiva la protecció dels més febles davant de les pràctiques abusives dels més forts.

Molts nens i nenes es troben desplaçats, i sovint desconcertats, per manca d’acompanyament lingüístic en català, tot i que de moment, per raons culturals, no es coneixen casos límits com de suïcidi per aquest motiu. La violència social, sense arribar a la física, de l’espanyol va creixent a mesura que la desprotecció del català, àdhuc a Catalunya, creix per l’ofensiva de les institucions espanyoles que emparen la catalanofòbia.

L’infant o jove que decideix romandre en l’ús de la llengua catalana, sigui en el sistema públic d’ensenyament, però també, i sobretot, en determinades escoles concertades,  pateix una dura violència social, molt silenciada i ignorada per les autoritats i pels medis de comunicació.

Moltes escoles i centres de lleure tenen entre els seus objectius detectar aquestes conductes d’atac i assetjament, però normalment no volen incorporar-les si hi ha darrera la qüestió lingüística. Si bé és veritat que moltes de les víctimes catalanes han activat mecanismes vitals per evitar embolics o tenir protecció, el fet és que a nivell psicològic roman una greu pertorbació, sovint difícil de superar.

El poder d’assetjament del llenguatge verbal quan té el component lingüístic de caràcter polític esdevé certament important, i és el tipus de formació que els estudiants catalans no reben quan des de la llengua espanyola s’usa aquesta per humiliar o reduir els que volen romandre fidels a la llengua del país.

Aquest no és un fenomen nou, on un petit error de pronuncia o lèxic, per la dominació espanyola que s’expressa de forma crua i dura per part dels infants i joves esdevé una crucifixió per als parlants catalans. És un fenomen que succeeix arreu del món.  En el fons és una conducta, la de l’assetjament, que reflexa la situació política més general: el poderós sistema d’estat, d’aparença militar, atemoreix els febles i nus ciutadans catalans. I en aquest context la feblesa dels uns augmenta l’agressivitat dels altres, com a constant en el bullying existents en els patis d’escoles i d’altres espais comuns, sempre en detriment de la comunitat lingüística catalana.

Tota la riquesa de la llengua catalana, en aquest context queda ridiculitzada si l’entorn prepotent d’adolescents s’acarnissa en una paraula “excessivament catalana”. Un jove a la taula parla de netejar les engrunes, i tots els companys se n’enriuen i l’aparten de la conversar, tot recordant-ho de manera insistent en d’altres moments. Engrunes s’assembla massa poc a l’espanyol com per acceptar-ho per part del grup dominant, gran part d’ell aliè a la naturalitat a la llengua del país.

La llengua permet als humans expressa molt bé els sentiments d’alegria i de goig però si és usada amb el fi d’afectar els demés esdevé un instrument incisiu i mordaç. Des d’aixecar l’ànim d’una persona a enfonsar-la hi ha sovint una paraula carregada de connotacions i continguts implícits. I aquesta potència prové de l’espanyol a l’hora d’apartar i trepitjar els usuaris fidels a la llengua catalana.

Quan això passa entre humans joves o adolescents , tot plegat esdevé certament greu per tot el que suposa d’acceptació o rebuig dins del grup. Aquest grup que configura la identitat del jove imposa l’espanyol d’una forma tant dràstica que el qui no s’hi afegeix pateix un ferotge assetjament. Així, la naturalitat de la llengua catalana només queda restringida en esferes molt limitades de confiança i molt poc en la vida social més espontània.

Si a tot això s’hi afegeixen símptomes de feblesa per dificultats d’aprenentatge o per d’altres raons derivades de la integració social, tot plegat esdevé encara més complicat, tot reproduint-se casos límits d’inestabilitat psicològica i emocional.

L’abús verbal entre infants i adolescents és especialment cruel, de forma exagerada a través de les xarxes socials o els medis tecnològics. La seva situació com a menors fa que transcendeixi poc el seu contingut. I sovint es dissimula dient que “tothom ho fa i no passa res” o que “total només són coses de jugar”.

La resiliència del poble català per negar aquesta realitat forma part de l’aprenentatge social que es viu a Catalunya. Ens hi hem acostumat però ni és lògic ni és natural. Només recentment, amb prou dignitat, algunes veus pedagògiques n’expressen la profunditat i extensió d’aquests assetjaments sistemàtics i sistèmics.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.