ANC, amb la independència (4/5/2018)

ANC, amb la independència (4/5/2018)

L’ANC (Assemblea Nacional Catalana) ha obert una consulta interna sobre el posicionament polític que ha d’adoptar en aquest precís moment. És fàcil adonar-se que s’està discutint un tema important.

Vist de de fora, hi ha tres opcions.

• Tirar pel dret i assumir més repressió injusta i arbitrària, ja que tot plegat grinyola jurídicament i ja no es veu amb bons ulls des d’Europa.
• Retrocedir a molt abans de l’1 d’octubre de 2017, referèndum d’autodeterminació, com  una retirada tàctica, per tornar a plantar cara més endavant.
• simplement resistir, i usar el sistema actual autonomista com mecanisme sobre el que fer pivotar la república catalana.

De les tres opcions, la que ofereix menys desgast de totes és la tercera. Bloquejar, amb intel·ligència, una sortida no democràtica al funcionament del Parlament de Catalunya, i si cal, anar a unes noves eleccions, a fi de fer possible, una vegada més, un debat de fons, com autèntic procés constituent, necessari per a l’articulació de la república catalana.

Aquestes noves eleccions, vist així, s’entendrien totalment necessàries. Ara s’han aclarit més coses, i es coneixen més en detall les pretensions d’uns i els altres. La ciutadania, en un escenari d’aquest tipus, podria triar l’opció política i el programa més coherents als seus anhels i a les seves prioritats.

En general, les polítiques públiques que porten el funcionament ordinari de l’administració catalana rutllen. D’altres polítiques més proactives o modernes, en el cas de tenir govern, serien avortades com ha succeït fins ara. Sigui per la manca de recursos per dur-les a terme o per la manca de medis legislatius per aplicar-les.

En aquest escenari, les administracions autonòmiques han assumit un marge d’activitat només pel funcionament ordinari, que tot sigui dit, no necessita tot l’esforç ni la dedicació del capital humà de la república catalana. Més aviat seria tot el contrari, ja que aquestes persones hi estarien malagunyant oportunitats i energies, que de ben segur serien més efectives en d’altres instàncies, com sovint ha percebut el catalanisme a l’hora de buscar un lloc dins les estructures de l’estat espanyol on si és possible incidir amb efectes reals.

Per tant, sense diners ( i encara més tenint en compte la tempesta que vindrà, fruit de la guerra comercial entre Europa i USA, i les pressions generals de la globalització per la pèrdua constant de competitivitat) i sense atribucions legislatives (tots els marcs de modernitat i cohesió social han estat desballestats sistemàticament pel TC), des del govern autonòmic català no hi ha cap futur potable, si no és el d’usar-lo com a eina al servei de la república catalana, com s’ha indicat.

La visió dels catalans, dinàmica i avançada, fa que sovint s’avancin o s’esforcin a donar solucions a problemes reals i urgents, que des d’Espanya, i pels espanyols, ni són problemes ni els hi preocupen. La diversa i plural realitat catalana té un vigor intern que li permet fer aquest exercici, encara que sigui al cost de perdre la fortalesa interna o de malmetre les aspiracions nacionals. Així, tot sigui dit, no s’obtenen resultats i s’enquisten els problemes.

Per tant, escau defensar, com sigui, la república catalana, fent tot el possible, des de la dinàmica democràtica que suposadament defensa Espanya, a fi portar-la, si cal, fins al cul de sac de totes les seves contradiccions, entre les que destaca la negació del dret a la lliure determinació, com a dret fonamental, del poble català.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.