Amb la República: amnistia i llibertat (28/11/2017)

Amb la República: amnistia i llibertat (28/11/2017)

Sengles entrevistes a Brusel·les a la consellera Clara Ponsetí (vilaweb.cat) i al president Carles Puigdemont (elnacional.cat) tenen en comú quatre aspectes prou decisius. El primer és la vigència de la República Catalana (tot i que de forma embrionària), la segona és la voluntat de persistir en la reconstrucció nacional ben lluny d’integrar-nos dins de l’antic cicle autonòmic, la tercera prendre nota dels errors comesos el dia 3 d’octubre (ajornar la celebració del resultat del referèndum i la proclamació d’independència), del 10 d’octubre (anunciant la suspensió de la declaració d’independència) i del 27 d’octubre (sense assumir el mandat pacifista de resistir sense violència, llevat de poder buscar una sortida a l’exterior com encertadament s’ha fet). I finalment, la quarta, i certament no menys important, donar per amortitzada la política prudent consistent en acontentar tothom, fins i tot als adversaris rematadament mentiders.

Aquestes quatre conclusions ofereixen un futur d’esperança i d’il·lusió pel nostre país, terra d’oportunitats que ara caldrà congelar. Efectivament, la dinàmica del dia a dia de la “laboriositat catalana” (tal com en parlen elogiosament els espanyols, atès que en són els principals beneficiats) no pot quedar intacta si col·lectivament interessa guanyar la llibertat efectiva com a poble. Aquesta terra necessita pot progressar de moltes maneres, i no totes passen necessàriament pel model de submissió a l’estat espanyol.

Tanmateix aquesta conversió requereix d’una exigència triple: més internacionalització, àdhuc admetent que Catalunya també hagués de viure de les remeses dels seus emigrants (infermeres a UK, enginyers a Xile, metges als USA,...), més subsidiarietat en les activitats públiques (per a desinflar a través d’entitats o fundacions d’interès general serveis fins ara de producció pública, tot reduint encara més la despesa pública) i també, invertir el model de creixement basat en el deteriorament del medi ambient (transport contaminants, industries sorolloses, camps de plàstics,...).

Tot plegat, per assolir un model de plena ocupació no especulatiu, en base a un consum responsable, on les noves tecnologies i la modernitat en siguin la clau per no caure en la pobresa. L’empobriment català podria ésser una pauta clara per reactivar les necessitats republicanes de llibertat, ja que tots tenim dret al confort i els avantatges que la riquesa proporcionen (no passar fred a casa, tenir un cotxe a la porta sempre, gaudir de temps lliure per viatjar, renovar l’armari de la roba anualment,...).

Ara bé, el que sembla un deteriorament econòmic bé podria convertir-se en una oportunitat de progrés. La nova situació general té tres indicadors que permetrien assumir aquest esforç col·lectiu: deteriorament mediambiental que canviarà els models econòmics, reajustament del sistema de benestar europeu en un context de declivi i impacte del nous costos energètics en els postulats de la globalització.

Per aquest tres motius Catalunya es pot avançar, si existeix una opció política rupturista que ho suporti, posem per cas del tipus CUP, amb els matisos adients, a tots aquests reptes, i al mateix temps refer la seva llibertat, tot articulant un estat propi participatiu i democràtic de forma segura.

L’amnistia i el redreçament nacional només poden venir per la via de la República Catalana, i per això, caldria valorar no esmerçar més temps ni  energies en la causa del presos i d’altres arbitrarietat espanyoles que no fan si no endarrerir el projecte col·lectiu  d’alliberament. Al cap i a la fi els presos es van lliurar sense cap resistència, tot fent la feina extremadament fàcil a qui no desitja cap opció d’èxit pels catalans.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.