Abandonar el victimisme dins la democràcia espanyola amb l’autodeterminació (12/12/2018)

Abandonar el victimisme dins la democràcia espanyola amb l’autodeterminació (12/12/2018)

Espanya s’ha convalidat dins del sistema europeu i mundial com una democràcia occidental, social i de dret, salvant la defectuosa monarquia. Aquest país ja no és el terreny adobat pels “pronunciamientos” (revoltes dels militars contra els polítics de torn) ni pels desordres generals, ja que compte amb mecanismes de concertació social suficients, tot i que millorables, en molts sentits. La representació política, per medi dels partits, articula aquestes solucions, sovint lentes i exasperants, per mil i una complicacions.

El model territorial de l’estat espanyol ha estat el que més ha preocupat darrerament, i el que obliga a una tensió innecessària al sistema judicial i policíac, tal com els fets van demostrant, d’una manera caòtica, i cada cop més impredictible. La CE no ha desenvolupat l’estat plurinacional, i la democràcia espanyola s’afebleix sense deixar d’existir. Cal recordar, en aquest sentit, que el Regne d’Espanya té subscrits tots els acords internacionals que permeten el complet desenvolupament democràtic de la seva política, i en especial, la que té relació amb el seu desenvolupament territorial i el respecte a les nacions que la integren. Fins i tot, els pactes internacionals que regules el dret a l’autodeterminació dels pobles o nacions.

La causa catalana per la independència, legítima i necessària, en base a un projecte republicà, tanmateix té dificultats per articular-se, malgrat que el marc democràtic en el qual conviu n’hauria de propiciar el seu arrelament, com de fet succeeix tot i no concretar-se. Efectivament, Catalunya té una majoria suficient independentista que viu dins el sistema democràtic espanyol però no pot guanyar efectivitat per la manca de compromís dels polítics catalans, els quals neguen per activa i per passiva que no poden fer explícita la independència per manca de garanties democràtiques o de respecte a les majories, en un intent desesperat de buscar una justificació que permeti la seva passivitat o paràlisis.

La realitat, és ben diferent: sí que hi ha garanties democràtiques, ja que per sort, vivim dins un país de la Unió Europea, per una banda i de l’altra,  el catalanisme polític no ha fet cap pas concret per materialitzar la independència, fruit del mandat democràtic sorgit l’1 d’octubre de 2017, per medi d’un referèndum d’autodeterminació. Els polítics catalans havien pactat una jornada de mobilització que volia erosionar la unitat territorial espanyola però no tenien previst fracturar-la, democràticament parlant. Aquest exercici, certament contradictori, és el que no té sentit i en el qual queden atrapats bona part dels polítics catalans, ja que defugen els valors democràtics més bàsics, del poble català i de l’espanyol (per submissió).

El franquisme espanyol va degenerar la naturalesa del pacte territorial entre Catalunya i Espanya, però en certa manera el va mantenir, i així es va continuar durant la transició. Les coses dels catalans les resolen els catalans, a la seva manera, i si cal, a través de les estructures de l’estat espanyol, el qual financen i entenen. Un pacte entre ambdues parts cada dia més implícit dins el sistema democràtic que es va instaurar, reforçat amb la integració europea, fins al punt d’oblidar la naturalesa i l’abast del pacte entre ambdues nacions. Per això, les empreses, la cultura i la llengua han sobreviscut, malgrat les distorsions que generen activitats cada dia més influents que actuen al marge de la política representativa (grups corporatius, famílies ideològiques, interessos particulars,...).

El projecte de fons de voler propagar les idees republicanes per implantar un estat federal o confederal , amb antecedents totalment negatius des del 1930 (el somni dels polítics “independentistes” autonomistes, PDECAT/CRIDA, ERC,... d’un nou Pacte de Sant Sebastià), vol situar-se en el centre del debat polític quan la voluntat popular majoritària, pel que es deriva de la consulta del 9 de novembre de 2014, i sobretot del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 és la independència, un nou estat en forma de república a Europa.

El món globalitzat i en especial la musculació econòmica del mercat europeu han canviat les prioritats comercials dels catalans, i per tant, de les seves empreses. Si el mercat espanyol ja no és el principal, buscar la complicitat del seu estat ja no és del tot necessari. Ni tan sols per trobar solucions dins els seus marcs reguladors, cada vegada més determinats per circumstàncies internacionals. Emergeix, de facto, per tant, la independència com element natural, del poble o nació catalana, sense els constrenyiment econòmic que va fer fracassar l’experiència dels anys 30. Aquesta novetat, per si sola, ja és una justificació suficient per avançar en la determinació catalana. Però que ho impedeix? Perquè ha guanyat tanta força el discurs de la por i de la repressió entre els polítics catalans, siguin electes o no?

La resposta és simple: no hi ha raons objectives per difondre aquest missatge pessimista, fruit de la propaganda interessada del espanyols contraris a qualsevol canvi. Els catalans tenen totes les qualitats per fer realitat el control íntegre de la seva llibertat, en pau i per justícia.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.