99% CUP (23/12/2015)

99% CUP (23/12/2015)

Una gran diferència envers altres nacions, és que aquí la burgesia ha recolzat històricament, malgrat les seves misèries, una aposta de lluita i de resistència. Ja des del segle XIX, on les classes socials eren del tot tancades, el nexe comú de futur per a totes elles era un determinat sentit català, al qual el modernisme hi feu una gran aportació compartida, amb la renaixença. Els pastorets, dels quals els de Josep Maria Folch i Torres (1880), ara en celebrem els 100 anys d’existència ininterrompuda, en són un exemple prou significatiu.

Amb el desenvolupament industrial, les diferències entre rics i pobres, van haver d’assumir el fet de la immigració. De primer, la pròpia catalana, provinent de les comarques més deprimides, però després, després de la guerra civil, amb l’allau dels provinents de terres espanyoles, i ara finalment, d’arreu del món. En tots aquests casos, la clau en l’ascensor social, el que permetria fer una societat més cohesionada i, en tots els sentis més justa, és el marc de relacions laborals. Els treballadors, la ma d’obra tindria que tenir alguna possibilitat per sortir del cercle viciós d’ingressar a fi de mes després de quedar quasi en números vermells, en un cicle que només alguns poden trencar amb molt d’esforç, dedicació i ajudes desinteressades dels familiars.

Per a la majoria, una vida de treball silenciós, sobre la base de l’estalvi i d’ocupacions múltiples, no és engrescadora. Fins fa molt poc, la supervivència social es va fer així, enmig de privacions i tota mena d’audàcies per equilibrar l’economia domèstica. Una vegada el marc de relacions laborals s’ha inserit dins el teixit impositiu (retencions aplicades a les rendes en origen) i tenen sistemes especials de protecció, el paradigma ja no és el mateix, i ha passat ha estar damunt la teulada del creixement econòmic i les inversions.

Per això, l’estat del benestar s’enfronta a dures crítiques, ja que si bé necessita ingressos, els llocs on hi ha capacitat de pagar impostos per a recaptar-los estan vinculats a les grans inversions (energia, industria, turisme, transports,...), tot produint-se una gran desvinculació entre els interessos dels inversors (sovint tant anònims i distants com els fons d’inversió amb noms enigmàtics) i la ciutadania, en general, vista exclusivament, d’acord amb els estudis de mercat, com a massa de consumidors als quals seduir amb noves i variades propostes.

Trencar aquesta dinàmica, per a que les persones és reconeguin mirant-se a la cara, ara per ara, és molt més que un desig nadalenc. Des de visions de lluita i resistència, no obstant això, hi ha molt a fer. El canvi de paradigma consisteix en admetre el valor de l’existència humana per ella mateixa, entenent tota la resta com a instrumental o mitjà del que és mereix la nostra presència aquí i ara. La consciència social és molt feble si la conquesta de la RMI, renda mínima d’inserció, un cop garantits els drets fonamentals, és per gastar-la engruixint el mercat de les grans multinacionals, ja que la gent comuna aspira al que aquestes ofereixen: bon mòbils, luxosos cotxes, destins exòtics, hotels cars, comoditats supèrflues, roba de disseny,... Amb marques i cadenes que no cal citar, per ésser omnipresents.

L’estil d’austeritat, discreció, solidesa i senzillesa, en el cas català, era compartit, entre les “classes” treballadores i la seva burgesia industrial, en general, tal com s’ha indicat, i per tant, esdevenia un model d’èxit per les complicitats que podia generar. El capital s’arremangava al costat dels peons, escombra en mà, o bé sentia les seves pròpies passes en les  solitàries passejades del diumenge per la tarda entre els tallers i les naus dels conjunts fabrils. Això, encara és així, en bona part. I per això, cal sempre més treballar en el sentit i el valor de la condició humana.

Ningú és superior a ningú, tots aportem alguna millora al fer la feina ben feta. L’esforç sempre té recompensa, i si cal, també és bo saber esperar i esperar. La força obrera no pot ésser una resignació permanent sinó una lluita, feta d’explicacions, missatges i conciliacions. Hi ha molts que ho fan, i per això, els prepotents i  vanitosos no poden tenir recorregut en el nou escenari nacional que ens mereixem.

Fins ara teníem, si volíem, a més dels compromisos personals, certs deures cívics, de participació principalment, però ara cal assumir obligacions públiques:  defensar un sistema tributari just amb coresponsabilitat, denunciar la corrupció entre companys i dirigents i aportar els nostres millors talents en cada causa col·lectiva que decidim entre tots.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook