3+2=extorsió (25/2/2015)

3+2=extorsió (25/2/2015)

Els sindicats d’estudiants universitaris i d’ensenyaments secundaris (a partir de 3er. d’ESO) han convocat una vaga per avui i demà com a manifestació de la seva disconformitat amb la nova norma estatal que regularà els estudis universitaris amb graus de 3 anys i màsters de 2 anys. Com informa Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/), tot fent una anàlisi comparada amb altres països d’arreu d’Europa, el problema rau en la diferència de preu dels graus respecte dels màsters. Efectivament, quan un jove segueix normalment l’itinerari educatiu es troba que pot haver completat el grau amb 21 anys. I just en aquest punt, quan està en millors condicions de continuar estudiant, s’haurà d’enfrontar a altes despeses si vol completar un màster. Els costos del màster respecte del grau es poden multiplicar per tres o per quatre en funció de l’especialitat. Atès que els graus tenen més alumnes i són més generalistes, els costos es poden repartir millor, segons manifesta encertadament el Sr. Antoni Castellà i Clavé (1970) des de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Tanmateix, no passa el mateix amb els màsters, on hi ha més especialització, menys alumnes i es requereixen més dotacions de materials o d’excel·lència, i en conseqüència els costos es disparen. L’actual model de 4+1 (o fins i tot, de 5+2) homogeneïtza els costos entre els diferents nivells formatius, i per això és més assumible per a les economies domèstiques dels estudiants o de les seves famílies. Ara per ara, llevat d’una eficient política de beques, la supervivència per a molts estudiants passarà per haver de demanar un crèdit bancari o préstec d’alguna mena. En aquest sentit, el Consell Interuniversitari de Catalunya podria jugar-hi un paper molt actiu, ja que en l’accés a la universitat el component econòmic cada dia tindrà més importància. De fet, indirectament pot acabar millorant el sistema universitari públic, ja que els estudiants que es plantegen l’accés universitari malden per obtenir les millors qualificacions a fi de poder entrar en una universitat pública, sempre més barata. Les privades, presencials o a distància, es forneixen d’alumnes amb capacitat econòmica però sense les millors qualitats acadèmiques. Si no canvien les coses, i per a la majoria d’estudiants, als 22 anys hauran de signar contractes de crèdit, normalment a retornar a  5 o 10 anys, des de la seva subscripció, fet que a la pràctica es tradueix en un termini de devolució, amb sucosos interessos per a les entitats financeres, de 3 a 8 anys. I tot plegat, suposant que hom tingui feina a l’acabar el màster, i la feina estigui remunerada amb un sou suficient... La realitat és que el recent titulat universitari de màster amb un deute considerable a les espatlles s’haurà d’agafar al que sigui per a poder atendre les seves obligacions. En molts casos, de forma excessivament precària, qui sap si fins a l’extorsió.  A Catalunya, mitjançant l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris només es donen ajuts parcials de postgrau dins del programa de cooperació amb el Québec. Certament, costa d’entendre que es doti tota una agència per tant poca cosa. Algú diria, potser encertadament, que és una “menjadora” més, a la mida d’algú, quan tant estudiants brillants, que tots coneixem, abandonaran una prometedora carrera per fer de taxista o de caixer, ja que necessiten tenir ingressos. Per més sorpresa, cal tenir present, d’acord amb la lletra petita dels préstecs vinculats a taxes universitàries, que la seva manca de devolució bloquejarà per sempre més, in aetérnum, la possibilitat de tornar al sistema públic universitari. Aquesta situació no admet cap excepció, fins i tot en el cas dels préstecs vinculats a ajuts públics.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook