A temps per l’acord (07/01/2016)

A temps per l’acord (07/01/2016)

D’acord amb el que es planteja des del Secretariat de l’Assemblea Nacional de Catalunya, els 72 diputats independentistes haurien de tirar endavant una programa d’acords de desconnexió fins a crear una situació política sense retorn. La idea seria crear, en un curt termini de temps, una realitat política prou convincent com per a què ja fos seguida per la majoria de la població, sobre la base de la seguretat jurídica (la plena transitorietat) i l’existència d’autoritat (un govern dinàmic). Aquest escenari, no obstant això, té molts riscos, i en certa mesura, és un salt al buit.

Durant la negociació entre Junt pel Si i la CUP, fins i tot es va aconseguir escriure l’abast d’un guió de vertigen, però al final, aquestes formacions polítiques han decidit no debatre l’articulació d’aquest programa de desconnexió o de ruptura democràtica, i han optat, per diverses raons, centrar l’escull en la figura central del President. En aquest sentit, Artur Mas (1956) esdevé una gran excusa per uns i els altres, sigui per la complexitat de la seva trajectòria (governs amb Jordi Pujol -1930-, assumpció de dràstiques retallades en els serveis públics gratuïts, avançaments partidistes d’eleccions nacionals, abandonament d’una consulta no referendària malgrat la posterior querella,...) com pel gran potencial social que representa al donar confiança i prestigi al projecte nacional de reconstrucció entre una àmplia varietat de classes mitjanes i populars vinculades al catalanisme.

 I pel fet d’ésser una excusa, qualsevol altre substitució, tot i que es manifesta el contrari, resultaria igualment poc acceptada. El problema segurament és de fons, ja que l’estratègia al límit de les pròpies forces que es planteja no deixa indiferent a ningú, tenint en compte que hi haurà mil i una dificultats al més lleu moviment polític plenament sobirà. En aquest sentit, l’actual govern en funcions, d’alguna manera, ja actua com a contrapoder del que s’hauria d’iniciar, tot i la coincidència entre el president en funcions i el candidat proposat per a la investidura. Els quadres polítics de segon i primer nivell actuals del govern nacional no estan traslladant a la societat cap missatge ni decisió que permeti entendre l’abast de l’empresa que el seu mateix president té damunt la taula, en el cas de tancar-se un acord.

Amb dents serrades, secretaris generals, directors generals i d’altres alts càrrecs, senten la demanda d’exclusió del seu president com un salvavides al qual estan decidits a aferrar-se fins on faci falta, ja que atès que el president no abandonarà el seu propòsit de continuar, la coartada és quasi perfecte. Per l’altra banda, els 10 diputats de la CUP, sense entrar en els detalls de la seva inestable situació interior, desbordats per la magnitud del projecte de construcció que haurien de desenvolupar solidàriament, i a falta de no demostrar una feblesa tècnica i programàtica del tot evident, fixar-se en la figura instrumental del president en funcions, els hi dona una gran facilitat de comunicació d’un contingut vell i una demostració quasi elemental de les seves aspiracions.

Per això, el debat necessari no s’ha plantejat, ja que no s’ha volgut fer, ni pels uns ni pels altres. El document de 61 pàgines titulat, per acord entre ambdues formacions parlamentàries, com “Proposta d’acord cap a la independència” ni tant sols ha estat prou divulgat ni discutit, en tots els seus diversos nivells de decisió, com a document de compromís polític sobre el que iniciar el seu contundent desenvolupament. L’eventual govern de concentració fruit de la investidura pendent tindria una configuració extremadament delicada, i des del moment zero, la seva activitat seria d’alt risc, tot comptant amb grans reptes per resoldre: mantenir la cohesió a qualsevol preu i reaccionar de forma ràpida i sencera davant de provocacions, interpel·lacions o clares sulfuracions de bosses espanyolistes de ciutadania catalana o bé de les pròpies institucions estatals espanyoles, de forma coordinada i amb una escalonada i preparada intervenció sobre tots els registres del nou  poder català.

Amb el desacord, per tant, tothom respira tranquil, i els màrtirs o herois per la causa de la llibertat nacional hauran d’esperar-se, si és que hi eren. Tanmateix, en contra del que hom intenta propagar, cap gest ni treball dels fets fins ara, ha estat en va, i són una part necessària i útil en el procés de maduració cap a la creació d’un nou estat a Europa.

En cada episodi, s’han analitzat, per quasi totes les vies possibles, els diferents elements teòrics que hi podien intervenir, però ha quedat pendent, l’estructuració concreta d’una revolució constructiva i gradual, fins al punt, d’entrar en clares contradiccions, ja que la independència, per part dels qui neguen la nostra mera existència, no serà possible sense un cost molt elevat, en forma de desordres, alteracions dràstiques de la vida col·lectiva i daltabaixos inimaginables.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook