Anàlisi de l'actualitat i divulgació
“Un caçador espanyol mata dos funcionaris catalans” (27/1/2017)
“Un caçador espanyol mata dos funcionaris catalans” (27/1/2017)
La cruel mort de dos empleats públics, del cos d’agents rural de la Generalitat de Catalunya, ha estat un cop dur per a les seves famílies. El risc de patir un accident mortal o d’adquirir una malaltia prematura forma part del pla de vida de qualsevol persona, tot i que sovint ho oblidem. Tanmateix, en la naturalesa d’aquest crim hi ha dos elements preocupants: d’una banda la motivació de l’agressor, assassí confés de la mort del dos agents rurals, i de l’altre, la manca de transcendència pública d’una possible motivació política o ideològica del crim.
El que fins ara es coneix, atès que en la investigació judicial ja es parla obertament de “delicte d’atemptat”, és dir, de voler fer mal directament a una autoritat pública, pel que és i el que significa, les motivacions de l’agressor, presumpte assassí, van més enllà d’una mala possible relació personal amb les víctimes. I per l’altre, el tractament del cas, sigui pels mitjans de comunicació o per les pròpies institucions implicades, com un cas més de delinqüència comuna, suposa ignorar potser una realitat de fons certament greu.
Un eventual titular, com el de l’encapçalament, més enllà de donar connotacions ètniques, enquadraria millor la naturalesa del crim: una persona fanatitzada en ideals espanyolistes i perseguida per petites faltes administratives comeses en l’àmbit de competències exercides per autoritats catalanes, s’acarnissa amb dos indefensos servidors públics, amb una mort violenta i premeditada.
La tinença d’armes, com a caçador, en facilitaria aquesta reacció violenta, totalment desproporcionada per a una persona normal, però justificada per a qui el discurs anticatalà s’ha forjat de manera obsessiva, més quan el viu personalment per la via, totalment mal entesa, de la persecució al no complir amb les normatives de caça.
La mort d’aquest dos agents rurals, per tant, no seria el fruit d’un accident si no el resultat buscat d’una maquinària d’estat dirigida a atacar la catalanitat, en les seves més lleus formes d’expressió pública de coerció o autoritat.
El missatge buit del govern espanyol respecte a les aspiracions polítiques dels catalans no fa si no justificar, per omissió, aquests comportaments, els quals, ja es pot vaticinar a aquestes alçades, aniran apareixent, de formes més o menys emmascarades, en els propers dies i mesos.
La gent espanyola que viu a Catalunya difícilment assumirà el seu paper de minoria nacional o ètnica, sabent que l’estat espanyol els recolza en molts aspectes, sovint de forma indirecta, si es per laminar l’exercici de funcions pròpies catalanes d’autoritat.
En el cas d’Aspa, una eventual presència indirecta de la guàrdia civil queda en l’aire, sigui pel canvi d’actitud de l’agressor a l’hora d’inculpar-se (una possible fugida hagués deixat clarament en evidència la naturalesa política del crim), sigui pel comportament excessivament encertat de la seva acció mortífera fet que només amb un determinat ensinistrament es pot realitzar amb èxit o sigui, també, per l’opacitat a l’hora de destriar les vinculacions de l’agressor amb “la colla” a la qual pertanyia o amb la qual podia ésser en el lloc dels fets. Tot plegat, indicis reveladors, que no fan si no aixecar sospites que requereixen investigació, aclariments i tota mena de cauteles.
A la inversa, si un caçador català hagués mort dos agents de la guàrdia civil (serprona), a sang freda fins al punt de rematar els ferits, recarregant l’arma, no hauria suposat cap problema en admetre la seva naturalesa terrorista (segurament, aquest virtual caçador hagués estat membre de l’ANC o d’una assemblea juvenil d’unitat popular).
Tot plegat, en certa mesura, requereix una gran reflexió col·lectiva que en aquest cas no s’ha fet, ja que al passar-ho al calaix del delictes comuns, s’ha volgut apartar de l’escena pública la problemàtica del conflicte ètnic o entre nacions, el qual és visceral, de sentiments, i per tant cec i totalment irracional.
Des de l’òptica catalana, amb el record recent d’un guerra civil contra Catalunya, i els anys de persecució i assimilació, és més fàcil entendre i assumir aquesta problemàtica, malgrat el síndrome d’inferioritat que patim amb la conseqüent voluntat contínua de voler agradar i complaure als adversaris o, fins i tot, als agressors.
En canvi, per a milers d’espanyols, si només tinguessin l’opció de fer-ho, com podria ésser el cas del caçador, sembla que no dubtarien a resoldre el conflicte d’idees presentat democràticament per la via de la violència i el menyspreu. Tant de bo no sigui mai així, però el discurs espanyol, buit però amenaçador, no hi ajuda gens. Que Déu ens ajudi, catalans! La confrontació democràtica no tothom l’entendrà de la mateixa manera... pacífica, racional i plena de bona voluntat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.