Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Un anglès londinenc ho diu clar: em sento estrany en la meva pròpia ciutat (10/7/2017)

2017-07-11 09:58

Un anglès londinenc ho diu clar: em sento estrany en la meva pròpia ciutat (10/7/2017)

Aquestes vacances, així que coneixem o trobem una persona britànica surt, quasi d’immediat, el tema del Brexit, o la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, i sense embuts, en general, la resposta és, per la proximitat, sincera: ja no poden viure més en una societat amb tanta migració que no accepta ni comparteix els seus valors, costums i hàbits.

L’atracció de la democràcia britànica, garant fins l’extrem dels drets i llibertats de les persones, té tanta seducció i bona imatge que tot els migrants que entren a Europa, podent-se moure lliurament dins d’ella, volen dirigir-se, quasi d’immediat, cap al Regne Unit. La gran metròpoli mundial, que no sols és el destí, a temps parcial,  de les classe més benestants del món, també és el destí somniat per tot migrant d’un país en crisis o en vies de desenvolupament. Allí, hom, en general, és tractat amb respecte i pot gaudir d’abundosos ajuts social o programes de suport.

Però amb tot, la població resident, estable durant generacions, ja no ho veu així, i gosa dir, amb sinceritat, que n’està farta. Pocs polítics ho han dit tan clar com els de l’UKIP, i sempre de forma indirecta, ja que missatge contrari a l’immigració, a seques, s’entén com intransigent i bel·ligerant amb les persones estrangeres. De fet, és un missatge que recorre Europa, de forma més o menys evident, amb eslògans coneguts com “primers els de casa”, les classes populars, que veuen amenaçades les seves posicions territorials, ja que se senten o són literalment expulsats de determinats barris,  cerquen una resposta per part dels polítics.

De fons, escau fer la reflexió si és possible al integració o adaptació, quan els grups de migrants s’organitzen en colònies, barris o activitats, i menystenen, per activa i per passiva, les possibilitats de participació en les activitats dels residents originaris, sigui per que també se senten exclosos o sigui perquè no volen renunciar a res del seu passat. A Catalunya, el #volemacollir és un salt qualitatiu rellevant, ja que per acollir s’entén un tracte personalitzat que superi aquestes diferències, sovint insalvables, però suposa un esforç majúscul de la societat, que hom sospita que és més un desig que una realitat viable, tot i que qualsevol intent, en aquest sentit, sempre val la pena.

Històricament, els moviments de persones, buscant oportunitats de prosperitat o fugint de conflictes o catàstrofes han forçat tota mena de situacions i canvis. La dinàmica social que imposen les persones i els seus calendaris d’anades i vingudes, si per una banda actuen com a dinamitzadors econòmics i faciliten el intercanvi comercial i de tot tipus, de l’altre, esdevenen reptes per a la seva inserció dins la dinàmica cultural i educativa d’una determinada col·lectivitat.

Els motius per a poder iniciar una regulació de la migració són clars quan el teixit social experimenta tensions o conflictes de difícil resolució, en forma de pautes de convivència, adaptació de costums, aprenentatge lingüístic, prestació d’ajudes,... Les polítiques públiques que aborden aquestes qüestions tenen la dificultat d’ésser igualment complexes, ja que afecten moltes àrees de govern: estrangeria, governació, educació, cultura, habitatge,... i la seva coordinació és molt difícil d’executar, de forma eficient, i al final, potser queda un missatge pejoratiu, i fins i tot, segons com, discriminatori.

El repte està servit i cal fer alguna cosa, sigui com sigui si ens preocupen els drets i llibertats de les persones i al mateix temps tenir societats vives i en plena consonància amb els valors de la seva terra i dels seus avantpassats. Hi ha molta, molta feina!

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

 

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista