Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Tres falses objeccions al RUI (16/06/2016)

2016-06-16 08:15

Tres falses objeccions al RUI (16/06/2016)

 

Sorprèn la cautela amb que determinats sectors de l’ANC i dels partits sobiranistes han acollit la idea, ja més assumida pels catalans, d’un referèndum d’autodeterminació, com a base i pilar del procés. O dit d’una altre manera, com a principi del que hauria d’haver estat el 9N2014, i no va poder ésser al negar-li tot efecte vinculant, polític i jurídic, a més de no haver-se completat al marge de la impugnació i suspensió dictada pel TC, com tot acte d’autodeterminació requereix, de forma indispensable.

 

Damunt la taula hi ha tres objeccions prou qüestionades: la possibilitat del boicot del costat del NO, la dificultat per articular la independència en cas d’obtenir un resultat positiu i finalment, les desavantatges respecte a la DUI ja que aquesta ja preveu també, en millors condicions, unes eleccions constituents i també un referèndum constitucional.

 

Sobre la primera, si el decret-llei que convoqui, organitzi i plantegi el RUI, ofereix un tràmit de consulta popular, vinculant jurídicament i políticament, seguint els més exigents principis democràtics i de participació pública, a més de tenir el seguiment i supervisió internacional, els del costat del NO s’hi acabaran afegint. Un resultat extremadament majoritari del SI tampoc seria desitjable per ells, sempre que la determinació sigui clara, i el suposat boicot no sigui més que un sistema de pressió concertat entre el govern espanyol i els seus tribunals especials per aturar un exercici democràtic reconegut per a tots els pobles del món. El dret internacional públic permet i empara aquest tipus de processos, i sobre això, fins i tot l’Estat espanyol ha subscrit acords internacionals per a garantir-ho. Per això, si bé inicialment hi hauria una forta pressió per no entrar en la campanya sobre la qüestió de “vol que Catalunya sigui un país independent dins d’Europa?”, en molt poc temps, l’evolució natural i estratègicament viable, consistiria en entrar-hi a fons, tot significant l’aval de facto de l’Estat espanyol al RUI.

 

Pel que fa a la segona objecció, certament rellevant pels qui tenen pressa i no calculen la magnitud de la feina que suposa organitzar i comandar una estructura emergent dins el context mundial de nacions, cal dir que en qualsevol cas, sense la plena legitimitat democràtica ni el més ampli declarat suport popular difícilment es podrà avançar, a l’hora de bastir un república catalana de bell nou. La declaració d’independència, un cop el poble s’hagi pronunciat, de forma clara amb suficients vots pel SI, dependrà del calendari i l’agenda de problemes que calgui anar resolent, però ja sense qüestionar el tema clau de fons: el dret inalienable dels pobles a exercir el dret a l’autodeterminació. El precedent de lleu trencament polític i democràtic, per poder posar urnes a fi d’obtenir el mandat popular, de forma transparent i amb totes les garanties de participació i contradicció, és totalment indispensable per, de forma consistent, i si és el cas després d’obtenir un resultat majoritari pel SI, avançar cap a la plena sobirania, i renéixer com a nou estat d’Europa.

 

I per acabar, cal explicar que el full de ruta plantejat fins al moment, per la via de la DUI, ja que el Regne d’Espanya mai deixarà exercir de forma pactada el dret d’autodeterminació de Catalunya, té un vici fonamental que la pot acabar invalidant. El vici sobre el que s’està fent ara, malgrat haver-hi molt bona voluntat, és que pressuposa el resultat. Només admet que pugui ésser el SI el resultat desencadenant del procés. Com si Catalunya, com a construcció històrica i cultural només tingués aquesta opció. Com si al final, la voluntat del catalans no fos el més determinant del que estem parlant, en el benentès que, de moment, caldria entendre que són catalans els que viuen i treballen, amb continuïtat i voluntat de permanència, a Catalunya. Però això només ho saben les urnes, i no els anhels de reparació ancestrals que aquest poble ha rebut per part d’una determinada idea d’Espanya (sobretot després d’acabar la guerra civil el 1939).

 

El RUI, tinguem-ho clar, suposa tornar a la casella de sortida, al setembre de 2014, i tornar a explicar que “ningú ordenarà tocar una sola urna” de les que es treguin per obtenir el veredicte del poble. Per fer-ho, per molt poc, caldrà saltar-se la llei, però per això hi ha la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya, expressada en la declaració del 9N2015, segons la qual i principalment, si cal consultar, amb efectes vinculants el parer del poble, les sentencies i posicionaments del Tribunal Constitucional s’hauran de desoir fins a les darreres conseqüències. Com va dir Jordi Sanchez, president de l’ANC, en això ens hi trobaran a tots i totes, i una vegada més milers i milers de voluntaris, i més milers i milers de ciutadans anònims,  ho faran realitat, però no com a moviment especulatiu o simbòlic sinó com la millor, i potser única, opció per conquerir la llibertat.

 

                          

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista