Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Rendició cristiana (espanyola) (26/10/2015)

2015-10-26 09:39

Rendició cristiana (espanyola) (26/10/2015)

Des d’ambients cristians espanyols, i no tant des dels catalans, amb carismes conservadors o tradicionalistes es veu amb preocupació l’arribada de més immigrants o refugiats  provinents del món islàmic. Segons ells, els refugiats poden suposar, com va dir l’arquebisbe de València, Mn. Antonio Cañizares (1945), una invasió amb tota regla, ja que amb la seva potència demogràfica destruiran la identitat cristiana d’occident. En aquest sentit, tant Espanya com Hongria participen d’una mateixa derrota: la incapacitat inicial per a assimilar, convèncer i aprofitar les grans capacitats de les persones provinents del món musulmà, admetent obertament la negativa a qualsevol possibilitat de convertir o seduir el fidel mahometà a la fe del Crist.

En el cas de Catalunya, i d’altres zones europees, tanmateix aquesta derrota de principis no és tant clara ni evident. Des d’aquí, com en d’altres països europeus com Suècia o Alemanya, hi ha el convenciment que hi ha motius, arguments i raons, per a que un eventual refugiat no sigui un radical islàmic, en un primer moment, i àdhuc acabi essent un prometedor ciutadà, defensor de deures i llibertats fonamentals, i també, segons els casos, un cristià més, catòlic o no.

L’abandonament de l’apologètica cristiana, és dir, l’explicació de les raons de la fe cristiana, en base principalment, a la millora de la condició humana, sobretot dels col·lectius més desafavorits, com infants, dones, malalts, marginats,... suposa una rendició sense precedents, i un element clau de la decadència d’una part d’occident, benestant, acomodada i privilegiada. Aquesta renúncia l’evidencia, de forma contradictòria, una determinada jerarquia eclesial catòlica encimbellada per la figura del bisbe esmentat, entre molts d’altres. Per a ells,  el rècord de la pèrdua de Cartago, aproximadament la capital de la Tunísia actual, bressol de Sant Agustí, un intel·ligent i audaç berber (amazic), el gran artífex de l’esforç previ a l’islamisme per explicar les bondats del cristianisme, encara seria la causa d’una profunda preocupació i de l’origen d’un complex d’inferioritat quasi inexplicable.

El cristianisme sempre a reculat davant l’islamisme. Els musulmans resen cinc cops al dia, damunt una catifa, mirant cap a l’est, i els cristians en prou feines una estona els diumenges, si són practicants. Aquesta constant invocació divina els hi dona forces i motivació. Els cristians, en canvi han perdut les ganes i el sentit de la seva lluita terrenal. Les promeses del Crist, aquell pobre home jueu fill d’un fuster de la ciutat de Natzaret, queden com un record excessivament distant, i per tant, no dinamitzen la seva activitat ni, el que és pitjor, les seves emocions.

En ambients intel·lectuals cristians, la perplexitat és creixent, i encara s’agreuja més des del moment en que no es troba articulació possible entre la població secular, els poders polítics i la jerarquia eclesial (entre d’altres la catòlica i romana). Tot plegat s’ha convertit en un trencaclosques d’impossible solució, i no fa si no palesar un ambient d’estampida i d’abandonament general. Com algú diria s’ha perdut, mai millor dir, l’oremus. Esforços de grups com e-Cristians (e-cristians.cat/ca/) o Cristinanisme i Justícia (CiJ), són, segons com, petites espurnes d’esperança, a l’estil del beat Ramon Llull, per a poder afrontar, de cara, les veritats bíbliques i les postures coràniques, en base al diàleg i la constant deliberació.

No hi ha masses més opcions que la iniciada pel gran erudit mallorquí (1232-1316), el missatge del qual és del tot vigent, però pocs fan l’esforç d’endinsar-se en la llengua àrab o els seus costums, per a poder parlar de conviccions sense agafar-se només en els textos canònics o veritats revelades. La defensa d’unes idees no es pot fer en base a d’altres idees, doncs totes són legítimes, sinó a raonaments propis, per simples que siguin, o a vivències profundes, per comuns que semblin.

En cas contrari, s’adoba el fonamentalisme, i d’aquí la violència més visceral. El camí fàcil, d’imposar abans de convèncer, és molt espanyol. Voler comprar els líders per captar tots els seus seguidors també és un camí fàcil, sense recorregut, que també és del mateix estil. El tarannà català, en canvi, permet múltiples aproximacions, entre d’altres, si més no, la de fer nous amics.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista