Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Referèndum unilateral ja! (13/11/2015)

2015-11-13 09:11

Referèndum unilateral ja! (13/11/2015)

En la declaració del Parlament de Catalunya de 9 de novembre de 2015 es va resoldre iniciar en el termini de 30 dies, per la via de la iniciativa dels grups parlamentaris, com a proposicions de llei (i no com a projectes de llei, que són a proposta del govern), ni més ni menys que tres cossos legals, totalment aliens a la constitució espanyola: la llei de procés constituent (per a mantenir la seguretat jurídica de la població i de les empreses), la llei de seguretat social (per a garantir les pensions) i, finalment, la llei d’hisenda pública (per nodrir de recursos els medis executius de l’administració catalana).

 

No obstant això, en el discurs d’investidura, el candidat a la presidència de la Generalitat, nomes es va comprometre a tramitar una llei de transitorietat jurídica, doncs sobre la llei de procés constituent només s’entenia necessari la presentació d’un avantprojecte. Certament, és una aposta més modesta, i potser segurament més realista. De fet, de l’anàlisi d’aquestes discrepàncies en cal treure, com a mínim, tres conclusions.

 

La primera, una mica ingènua, és que entre fer declaracions i pronunciaments i passar a l’acció, per concretar mesures efectives que incideixin entre la població, hi ha un salt abismal, d’una gran profunditat política, fins a l’extrem, com en el cas de l’esquerra anquilosada i acomodada de “Catalunya si que és pot”, amb el Sr. Lluís Franco Rabell (1954) al capdavant, ni tant sols s’atreveixen a articular.

 

La segona conclusió podria ésser que aquestes diferències, i no tant ni el qui ni el quan, siguin l’autèntic motiu de les discrepàncies entre Junts pel Si i les CUP, tenint en compte que els primers tenen molt a perdre-hi, si no va bé, i pels segons, seria un gran mèrit haver-ho intentat. Aquesta conclusió, per tant no hauria arribat a la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya, pel fet no sols de constituir tots ells elements molt tècnics i difícils d’explicar pel gran públic que va seguir amb detall les deliberacions d’investidura, sinó també pel fet de constituir el nucli estratègic de la futura república catalana, i sobre el qual cal tenir-hi molta cura i discreció.

 

I finalment, com a tercera conclusió, bé podria haver-hi el dubte de si tot plegat, a mig camí, ja no tingués el suport de la gran de la població, tot repensant unes paraules ben senzilles però penetrants del President: “Hem de triar entre assumir el cost de la subordinació, o pagar el preu de la llibertat”, de manera que, com a mínim, caldria esperar a obtenir un nou sondeig d’opinió, del tot fiable, mitjançant les properes eleccions generals del 20 de desembre, amb tot el que suposa la seva campanya electoral (sortiren més atacs amb cops baixos i tot s’encendrà encara una mica més).

 

Però com sempre, tant en política, com en el món de l’empresa o de la natura, cal ésser proactius, i encarar els desafiaments, amb treball i creativitat. Amb aquest escenari, i abans no sigui tard, per si els resultats de les eleccions generals així ho faciliten, l’exercici de la sobirania s’ha de plasmar en una seducció general que habiliti i prestigi els valors republicans entre la població. Per això, el procés necessita les fortes bases de la seguretat jurídica tot mantenint la vigència de les lleis monàrquiques actualment imposades, amb la gradual evolució cap a lleis republicanes d’exigència i responsabilitat col·lectiva.  El ciutadà, a la república catalana, té drets, fins i tot nous drets fonamentals, ara no contemplats en la constitució espanyola, com el dret a l’habitatge, a la sanitat,... però també ha de tenir obligacions, les quals no poden consistir únicament en pagar impostos, en el hipotètic cas de tenir un treball.

 

L’exigència republicana ha de venir de la nova assumpció d’obligacions en la defensa i posada en valor de les coses públiques, com el respecte per l’espai públic o a les persones que el serveixen, com mestres o policies. Aquest canvi, de naturalesa cultural, no és senzill, però la base popular que han permès la mobilització ordenada, cívica i rigorosament pacífica del procés cap a la independència, igualment  ha de permetre que s’ampliï a tota la societat catalana, inclosos els partits polítics aliens al procés.

 

Des d’aquí, el pas fonamental, més encertat, seria condicionar la campanya electoral espanyola, i també els partits que s’hi presenten, per promoure i convocar un referèndum d’autodeterminació de forma unilateral, mitjançant una proposició de llei (iniciativa dels partits polítics amb representació parlamentària), tot delimitant el seu abast fora del previst en la famosa llei de consultes, ja que aquestes no tenen caràcter vinculant, i fonamentar-lo en la declaració del passat 9 de novembre de 2015, per la qual, així ho ha dit la majoria del Parlament de Catalunya, hi ha un mandat democràtic per iniciar un procés constituent.

 

En cas contrari, tal com van les coses, i segurament més d’un està intentant assegurar, el referèndum sobre l’estatus polític de Catalunya serà liderat per l’Estat espanyol, però en podem estar segurs, no serà en cap cas, un referèndum d’autodeterminació. Així ho va afirmar el Rei dels espanyols, de forma indirecta, al manifestar, que malgrat tot (amb el referèndum sobre l’estatus polític de Catalunya ja en ment) prevaldria la seva carta magna (la constitució).

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista