Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Protecció i seguretat: la defensa del país (15/11/2017)

2017-11-15 09:41

Protecció i seguretat: la defensa del país (15/11/2017)

 

La vida quotidiana s’altera en presència de l’enemic o la repressió ja que et poden apartar de les persones estimades o de les coses preferides. Per evitar-ho, hom cerca refugi i defensa, i per tant, hom mira de viure a l’esguard d’aquells més forts i valents. En cas contrari, només quedaria veure l’enemic i a la repressió com a amics i com a justícia, malgrat sigui amb desbordament de violència o amb vulneració de drets fonamentals. Això és el que fan la majoria de persones: no buscar-se problemes i mirar de fer la viu-viu, tot esperant com es decanta la partida per a prendre partit o posicionar-se.

 

Entre els principals problemes que afronta el nostre país, com a nació que aspira a la llibertat i república en construcció inicial, hi ha les garanties de protecció i seguretat, tant en el pla material com en el pla jurídic.  Llastimosament, i mai n’hi ha prou d’aquest plany, en la vida dels pobles, només prevalen els fets, de manera que el que s’acaba imposant, encara que sigui clavant el clau per la cabota, és el que perdura, s’expansiona i triomfa. Per trencar aquesta dinàmica, cal usar, ineludiblement, el mateix recurs, vulgar i pèrfid, de la protecció i la seguretat, per damunt de tot.

 

Hom, ja a hores d’ara, es qüestiona si baixar a les vies del tren, fer accions de boicot o liderar queixes col·lectives, entre accions de resistència necessàries, encara que lleus i prou raonables,  per mantenir el tremp polític de les injustícies i vexacions que pateix el poble català, es poden sostenir sense tenir la protecció i la seguretat adients.  Sense resoldre això, encara que sigui per accions realment innocents (manifestar-se o empaperar), l’enemic o el repressor no tindrà pietat, i tot ho intervindrà sense cap mirament.

 

És cert, i sembla que és el camp de batalla que s’ha volgut establir, que hi ha l’opinió pública, i que a partir d’ella, hom pot esperar canvis en les dinàmiques electorals, i de retruc, si com a tal es manté la democràcia, en els governants de torn, en les diferents instàncies institucionals. El problema, no obstant això, i tal com ja s’ha succeït, és que aquesta proposta no altera ni el marc establert ni determinades instàncies intocables (tribunals especials, exèrcit, guàrdia civil, monarquia,...), i per això, és una proposta fallida sobre la qual cal treballar-hi però que no dóna opcions suficients de futur, i segons com, ni de present.

 

Tot plegat condueix, esta clar, a saber plantejar un debat obert, socialment parlant, sobre la necessitat de construir la protecció i la seguretat, més enllà del que signifiquen les conductes personals que viuen al marge de la societat i que ja tenen solució policíaca dins l’entramat judicial ( com en el cas de la delinqüència).  El debat consisteix en plantejar la superació de l’escenari viscut durant el mes d’octubre de 2017 a Catalunya per fer reeixir la República Catalana de manera el menys traumàtica possible.

 

El que havia d’ésser un negociació política entre col·lectius de població amb aproximacions diferents als problemes que vivim els ciutadans s’ha convertit en violenta repressió policial i burda dinàmica judicial de les autoritats espanyoles. Davant d’això, la disciplinada militància catalana ha quedat inactiva, tot esperant, de manera ben intencionada, instruccions o consignes de les entitats majoritàries que els representen i sobretot del seu govern legítim. I l’astorament inicial, poc a poc, es va convertint en enuig i perplexitat, tot cercant noves respostes als reptes generals que han quedat pendents.

 

El plantejament pacifista del catalanisme no havia d’impedir que, amb plena consciència, les amenaces de violència extrema de les autoritats espanyoles que s’han filtrat pels diferents escenaris de partida de la República Catalana, fossin igualment conduïts com a resistència passiva, tot deixant-se colpejar, detenir i recloure, i a hores d’ara, l’escenari seria ben bé un altre, sense necessitat de cap mort ni càrrec de consciència.

 

Ara, uns pocs són hostatges d’aquesta incoherència, però molts milers romanen víctimes de la manca de lideratge, que en una lluita no violenta, és sinònim de manca de protecció i de seguretat. Les virtuts de la jerarquia i la disciplina són imprescindibles en qualsevol dinàmica d’emancipació nacional, i per això, qualsevol directriu en aquest  sentit, per a la pervivència i èxit dels postulats catalans,  serà benvinguda. Déu ens beneixi!

 

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista