Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Ni abisme ni vertigen: normalitat i prou! (27/07/2016)

2016-07-27 08:34

Ni abisme ni vertigen: normalitat i prou! (27/07/2016)

 

Les simplificacions sempre suposen un risc, ja que poden ocultar matisos o derivades molt rellevants. No obstant això, els experts aclareixen que existeix una cultura, en l’ambient, que empeny a la societat a no assumir compromisos ni implicacions series (el que s’anomena la societat líquida). Bàsicament per dos motius. Per una banda perquè hi ha qui pateix directament de manca d’oportunitats de futur, i de l’altre, perquè hi ha qui amb tantes oportunitats, els compromisos els hi suposen una “limitació”.

 

Les vinculacions nacionals són una petita part d’aquests compromisos o implicacions. Per alguns aquesta aposta s’ajorna per raons de tipus econòmic (estabilitat laboral, immigració, seguretat fiscal,...) ja que prima el curt termini. És el cas dels votants de C’s, que com a fills de la immigració espanyola a Catalunya, creuen que mostrant la seva adhesió nacional a Catalunya, terra d’oportunitat, perdrien algunes garanties econòmiques. La seva ànima, malgrat diguin el contrari, ja no és espanyola, i representen, segurament, el més pur sentit català de la dominació i el servilisme, com també és el cas, de les agrupacions burgeses sota l’esguard del PP i del PSC que malden per mantenir les seves prerrogatives de sempre.

 

Però, a vegades, també hi ha altres raons, més minoritàries, com la influència de les ideologies que menyspreen els valors seculars del sentit de pertinença familiar, nacional o cultural;  l’experiència del fracàs que han patit d’altres pobles amb ànsies d’autodeterminació (l’alt preu del País Basc, la tragèdia d’Armènia, la dissort Palestina o la singular desfeta d’Irlanda del Nord, entre els més propers i populars); la por envers la responsabilitat que suposa assumir un repte que consideren massa gran; els avantatges de passavolant que suposa definir-se “ciutadà del món”; una concepció purament emocional per causes alienes per no mirar les pròpies; el neguit per haver d’assumir reptes que ens facin perdre la “llibertat i independència” i finalment, el rebuig a tot el que sona construir una nova legalitat i burocràcia (la qual podria acabar essent igual o pitjor que l’espanyola).

 

Per tot això, cal no sols exposar-ho, com ja molts sociòlegs i altres periodistes han expressat, sinó també per que amb aquest mirall, la societat catalana generi motivacions i testimonis per a que despertin en el seu si el desig d’acceptar amb alegria el desafiament de construir una realitat col·lectiva única: catalana, republicana i sempre constituent.

 

Avui, es pot fer una gran pas, des del Parlament de Catalunya, sota la mirada de les ments més intel·ligents, es prepara una afirmació de llibertat i d’exigència, en definitiva, de vida.  És el pas, per abandonar el camí de la decadència cultural i nacional a la qual ens volen conduir tant els poders castellans ( a l’espanyola) que imperen sense més per terres catalanes com per les lògiques ocultes que cerquen manipular el sentit popular i visceral de justícia i autoregulació. Sobre tot això, la cultura “del provisori” és la que més mal fa, ja que destrueix els lligams de permanència i d’implicació que ens permet seguit els senders de llarg recorregut que configuren la història.

 

Catalunya no vol, no pot, abandonar el seu sender. Des de fa 300 anys, la dominació espanyola, d’hegemonia castellana, és intransigent fins al punt de manipular els seus propis súbdits, per medi d’immigracions andaluses o gallegues, entre d’altres, cap als nostres territoris. I per això, Catalunya no s’ha tancat mai a ells, eren i són víctimes del seus propis amos, i les ànsies de la seva llibertat també és l’ànsia de la llibertat catalana. Res més senzill i més mobilitzador. Ara també pels nous catalans, provinents del nord d’Àfrica o d’altres parts del món. Cal ser-hi en el llarg sender de la història, sigui com sigui, defugint la gran velocitat en que les persones passen d’un vincle a un altre.

 

Els compromisos no cansen ni esgoten sinó que ens fan treure el millor de les nostres capacitats per entendre i buscar la veritat. És aquest el nostre lema com a catalans: sense cap obsessió pel temps lliure (ens definim treballadors), sense mesurar contínuament costos i beneficis (la feina ben feta sempre val la pena hi hagi més o menys benefici o més o menys costos), no ens calen succedanis o escapatòries a la soledat (ni que siguem quatre gats ja fem pinya), i finalment, no ens mou tenir protecció o rebre més serveis (anhelem un horitzó de millora ambiental, de sostenibilitat, de justícia, de prosperitat pels marginats,...).

 

Per tot això: endavant procés constituent. I gràcies pel document de conclusions, valuosíssim, referent entre els referents pels pobles del món, de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament de Catalunya. Gràcies.

 

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista