Anàlisi de l'actualitat i divulgació

Mn. Ballarin, CPS (Català Per Sempre) (18/03/2016)

2016-03-18 08:28

Mn. Ballarin, CPS (Català Per Sempre) (18/03/2016)

 

El sacerdot catòlic Mn. Josep Maria Ballarín (1920-2016) ha deixar un llegat escrit de gran valor, i que donarà feina a molts estudiosos, tant dels clàssics com del períodes més contemporanis. El seu testimoni, no obstant això, queda en mans dels qui el vàrem conèixer, i per això, escau fer-ne alguns comentaris.

En primer lloc, tot i el temps que li va tocar viure, on era moda ésser d’esquerres i progressista, en els ambients catalanistes, ell mai es va avergonyir ni va repudiar la seva condició de capellà. Ben al contrari, la va afirmar en tot moment, i també, de passada, era un defensor, preparat i llegit, de l’Església, per a la qual no va guardar cap rancúnia, i en tot cas, li agraïa el seu pòsit cultural, de tradició i de compromís.

Tot plegat, a la seva manera, ja que no va encaixar amb l’església oficial, ni amb els seus teòrics superiors, ja des de bon començament, amb el bisbe Vicent (conegut com Tarancón) (1907-1994) com a cap de l’església de Solsona. La seva fidelitat al poble senzill, expressada en la seva obra més popular com Mn. Tronxo, reconegut en la figura propera, afable i sincera, del capellà de poble, és en part pròpia d’una època de valls tancades i llogarrets disseminats, en els pirineus catalans.

I precisament allí és on neix el seu gran reconeixement a l’herència medieval, font de grans virtuts i també del naixement d’una nació. Catalunya, per a ell, no sols era un fet polític i una reivindicació de llibertat, com fins al darrer moment va expressar, amb el seu suport i compromís durant les darreres eleccions nacionals, sinó l’expressió d’una comunitat de vida conduïda per un fil roig de generositat.

Els seus amics, i tots els que ens hi vàrem apropar, en podem donar raó. En Raimon Galí (1917-2005), en tantes estones compartides, en el GEN, o Grup d’Estudis Nacionalistes, conjuntament amb d’altres persones, compartia aquesta mateix anhel d’aprofundiment en els clàssics, i en el valor de l’herència històrica i cultural rebuda, com el millor servei que podíem fer a la nostra pàtria.

El seu èxit va consistir en no defallir, a l’hora tant d’aprofundir en aquestes lectures, sinó igualment en fer-ne sempre difusió i divulgació. La il·lustració catalana havia d’ésser popular i totalment conscient de la seva realitat, i per això, en part, tant l’un com l’altre, no van encaixar en les elits universitàries o d’escriptors i erudits més reconeguts. Eren una pedra a la sabata dels qui tot ho saben o dels que donen lliçons a tort i a dret.

La raó, almenys per ambdós, partia d’una convicció forjada en el camp de batalla, sigui en la batalla de l’Ebre, per l’un, o en el front d’Aragó, en l’altre, i d’aquí segurament la seva més íntima vinculació a “Incerta glòria” de Joan Sales: davant la mort tots som iguals. Quan el xiulet de les bales t’empaiten, i el seu curs és imprevisible, ja no queda res que ens distingeixi de ningú i de cap altre vivent.

La sort dels victoriosos no és més gran que la dels vençuts: han compartit un neguit comú entre la vida i la mort, i la seva grandesa, davant el misteri de la vida, i del nostre destí individual i col·lectiu, ja no ens pot deixar indiferents. I les lleialtats teixides a sang i foc, ni els claus més roents les poden destruir.

Amb el temps, s’analitzen o s’estudien, però en seu sentit místic, i el relat èpic, queden intactes. Hom va lluitar, durant la Guerra Civil, a totes i amb convicció, com ho fan els catalans en tot allò que es proposen, i així ho van explicar, allà on podien fer-ho. En concret, Mn. Ballarín, ho feia des de les prèdiques o els sermons, sense fer nacionalisme però construint nació, fent país i alliberant les ànimes.

El jou del mal també pot caure damunt nostre en qualsevol moment, amb la prepotència o amb el feixisme, i per això, des d’aquesta humilitat cuirassada, hom podia partir de zero contínuament. Hem nascut per viure, i la mort ens espera. La vida té sentit i el  nostre deure  és fer que sigui així. Sense grans construccions, el camí de la llibertat es fa en coses molt properes, i des de l’admiració envers les grans obres de la humanitat.

Entre elles, molt especialment, per Mn. Ballarin, una obra mestra del cinema, el western “La diligència”, de John Ford. Segurament, per ell, els valors del respecte i el coratge, no eren contradictoris i s’havien de completar. Respecte, àdhuc admiració, a la forma d’ésser dels demés. I coratge per, malgrat les diferència o els aïllaments, mostrar-se tossudament ferm per explicar i difondre les pròpies conviccions.

Unes conviccions que s’emmotllaran, inexorablement, amb el pas del temps, a la pròpia vida de cadascú, i les seves contradiccions més íntimes, i també més necessàries, per a la vegada, continuar existint, en la lluita per la supervivència.

Per a ell, gràcies: mil gràcies. Només puc dir que serà molt a prop de molts dels seus més grans amics, i que per sempre més, tindrà Catalunya als peus, encara molt millor que des del balcó del Santuari de la Mare de Déu de Queralt.

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista