Anàlisi de l'actualitat i divulgació

L’evidència dels mals de la monarquia (16/9/2015)

2015-09-16 09:01

L’evidència dels mals de la monarquia (16/9/2015)

Constitucionalment, la representació del Regne d’Espanya correspon a la família dels Borbons, per raons històriques basades quasi exclusivament en la dèria del dictador feixista Francisco Franco (1892-1975). Aquest militar espanyol es va sollevar contra el règim legal i legítim de la República espanyola, amb el suport de les dretes reaccionàries d’Espanya, amb la promesa de restaurar la monarquia borbònica quan completés la seva missió de liquidació dels elements espanyols, catalans i d’altres orígens propers als plantejaments comunistes, socialistes o, simplement, republicans.

Aquesta promesa òbviament no la va complir i va instaurar un règim de terror i delació que va atemorir els catalans i els espanyols, i en menys mesura els bascos. A la seva mort, amb la complicitat de les noves oligarquies castellanes que es van fer amb el control de l’Estat espanyol, van suplantar la seva figura amb la d’un rei sense perfil, igualment al servei de poders opacs i distant del poble. El preu va consistir en continuar ignorant els sofriments i danys al règim republicà i les poques ànsies en rescabalar tots els perjudicis provocats en una aventura militar que és la vergonya d’Europa.

En aquest sentit, només l’Exèrcit espanyol va acabar cedint a l’abominació autoritària quan el 2001 va acceptar, de mal grat, la supressió del servei militar obligatori, tot i no haver fet cap gest ni compunció pels germans d’armes republicans, durament castigats i fustigats en els foscos anys 40 i 50, i fins al moment present ignorats i silenciats sense pietat, a fi de no enterbolir la feble imatge d’una dinastia monàrquica sense cap tipus de legitimitat, excepte la que li prové per via successòria del règim dictatorial d’inspiració nazi. Aquesta realitat viciada i caduca no ha estat convalidada ni per la Constitució ni per les lleis especials i expresses del seu règim de permanència, ja que són una imposició a la qual no s’ha pogut oposar cap debat ni alternativa.

Aquesta realitat, segurament la coneix el Sr. Barack Obama (1961) ja que no és un ignorant, tot i les dificultats reals per a poder copsar la gran complexitat del món que té fins i tot el seu gabinet d’afers exteriors, orgànicament desvinculat del gabinet de seguretat nacional, com tant bé explica la Sra. Madeleine Albright (1937) en les seves memòries després d’haver estat secretària d’estat en l’administració demòcrata tot i haver estat txeca de naixement. Tanmateix, des de la presidència de la primera potència del món occidental, les coses només s’analitzen des de la perspectiva dels seus propis interessos, els qual sovint, a més, no són sempre clars.

Però el món real és així, i per això, els polítics tenen la difícil tasca de transformar la realitat entre moltes contradiccions i oposicions de tota mena. De fet, va ésser la diplomàcia nord-americana la que va apuntalar el règim franquista amb el famós Pacte de Madrid el 1953, sense posar condicions de democràcia ni de respecte als drets humans per donar suport indirecta al desenvolupament econòmic i industrial a un país en fallida tècnica i submergit en la misèria, i que va abocar als catalans a una vida de subsistència abans no va poder començar a treure el seu geni emprenedor.

En aquell cas, com ara, els interessos d’USA eren les bases militars i la posició geopolítica de la península ibèrica. En paraules, del loquaç i encara viu Henry Kissinger (1923) la visió americana d’Espanya és la mateixa que s’aplica al Marroc, ja que el que hi preval és l’estret de Gibraltar com punt  geoestratègic (base naval de Rota a Cadis i base aèria de Morón de la Frontera a Sevilla).

Per això, la recent visita dels monarques espanyols a la Casa Blanca no fa sinó revalidar un acord franquista, sota un esguard fals i desigual de legitimitat democràtica, si més no pels catalans, i encara més pels bascos, els quals mai van secundar la vigent constitució espanyola de 1978. L’hegemonia castellana d’Espanya, representada icònicament en el toro de la Vega (Tordesillas, Valladolid), és la viva coincidència del fracàs d’un règim monàrquic que només pot oferir facilitats militars a la primera potència mundial de la modernitat.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista