Anàlisi de l'actualitat i divulgació

L’esmena a la totalitat: una jugada genial (10/06/2016)

2016-06-10 09:27

L’esmena a la totalitat: una jugada genial (10/06/2016)

 

Des d’una perspectiva alternativa, antisistema o revolucionària els impostos i tot el que suposen de fiscalització i preocupació per a la gent comuna no tenen cap importància. No obstant, per a la majoria dels ciutadans, molts autònoms, comerciants o bé assalariats amb d’altres activitats econòmiques, és un gran maldecap. Però no principalment per haver de pagar, sinó per tot el que genera de burocràcia, documentació, inseguretat i liquiditat.

Els canvis que es produeixen en la legislació tributària, les actualitzacions permanents que hom ha de tenir en compte, la gran tipologia de formularis i de deduccions possibles fa que l’obligat a pagar quedi sempre més estorat i angoixat. Per això, la càrrega impositiva genera tantes polèmiques i preocupacions. Ara mateix, només Convergència lidera l’opció per simplificar i esporgar aquest escenari, en la línia de les famoses lleis òmnibus que tant bons resultats van generar en el moment de retornar al govern nacional, després dels estralls provocats pels tripartits.

Caminar cap a figures impositives en origen (hidrocarburs) o bé al final (IVA), i reduir fins a la mínima expressió totes les “dobles o triples imposicions” (imputació de rendes immobiliàries, patrimoni i IBI, per posar un exemple paradigmàtic), són un objectiu sempre necessari. Però el més urgent és la seva simplificació procedimental, amb la mínima documentació i amb models de liquidació simples, sense necessitat de sofisticades interpretacions reglamentàries o costosos programes informàtics. Aquest objectiu no seria possible si l’escenari consisteix en pujar, augmentar i aprofundir en matèria d’impostos, com des dels grups d’esquerres es pretén, i es volia fer entrar al Govern de la Generalitat.

Per sort, qui sap si amb alguna complicitat, l’esmena a la totalitat dels partits sense responsabilitats executives, ha permès estalviar-nos aquest debat. Es pronosticava la revisió i augment de l’impost de successions, per acabar d’ensorrar el sentit de l’estalvi i dels valors familiars. O bé ja es tenia per cert l’augment, un cop més, de les rendes més altes, com si aquestes no poguessin optar per marxar d’aquí i deixar depauperades les possibilitats de prosperitat que els grans inversors poden generar. O per no parlar, dels nous impostos, al detall, en forma de bateria inacabable de petites quantitats, sobre els vehicles d’altes emissions, en el rebut de l’aigua, en els rebuts de l’electricitat, en els dipòsits bancaris, en... tot formant una teranyina, cada dia més espessa, de càrregues tributàries. Si la revisió de tot plegat no és per simplificar i reduir-ne la seva aplicació, al final, si que acabarà generant encara més desànim i  passivitat, en un entorn que demana dinamisme i competitivitat per a poder estar al capdavant.

El motor de l’economia, i també en conseqüència del benestar i els llocs de treball, en general, passa per les opcions de prosperar en base a una activitat que doni beneficis, sigui gràcies a la feina ben feta o per les ànsies empresarials. Això fins i tot ho tenen clar a la Xina comunista on hi ha tants individuals d’èxit econòmic que fins i tot es veuen amb ganes de col·locar a fons perdut o com inversió a llarg termini grans quantitats de diners en clubs de futbol europeus, quasi en fallida (com en el cas del RCD Espanyol). En la Xina de la misèria més profunda en les zones rurals, l’explotació a escala de milers de treballadors (obligats a dormir, sovint, en els seus llocs de treball) o la destrucció sistemàtica de les capacitats naturals dels seus ecosistemes (amb qualitats de l’aire que atempten la salut pública), entre moltes altres contradiccions, hom no es qüestiona perseguir els grans beneficis obtinguts gràcies a aquesta mena d’activitats.

Ben al contrari, s’entén com necessari per a poder afrontar els reptes territorials, socials o mediambientals que cal solucionar. Es podria dir que enfonsar milions d’euros en el futbol, fan els empresaris xinesos avui a Catalunya, sabent totes els dèficits de partida que tenen, no s’hauria d’admetre. Èticament, és una reflexió interessant, però a la pràctica, i en contra del sentir català de voler-ho tot i sempre millor, no és útil, ja que no té en compte els medis per fer-ho possible. Els instruments de les societats són les persones dinàmiques, les famílies compromeses, les empreses implicades,... i si no es tenen en compte, malgrat no sempre tenen una traducció en vots prou directa, la dissort col·lectiva seria encara més gran.

Per això, no haver entrat en aquesta discussió, si més no al Parlament de Catalunya, de ben segur, que farà més bon servei a la futura república catalana que no el contrari. Sembla que sense dir-ho algú ha demostrat sentit comú i prou valentia: d’impostos quan menys millor i quan menys maregem a la clientela també. Que deixin treballar, guanyar-se la vida i prosperar. No és demanar molt!

                          

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista