Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Les persones desprotegides i la desesperació (04/07/2016)
Les persones desprotegides i la desesperació (04/07/2016)
Des de fa uns anys hom ja s’ha acostumat a l’existència d’atemptats suïcides. Els kamikazes ja no són cap novetat, i si bé inicialment, van suscitar un intens debat sobre la gravetat d’aquestes accions, ara ja ni es comenten. Els seus precursors, per a la nostra memòria col·lectiva, van ésser els pilots japonesos, cap a la fi de la II Guerra Mundial.
Davant dels atemptats suïcides, s’aixequen molts interrogants, no sols pels que ens hem de defensar d’aquestes accions tant violentament dràstiques, sinó per la situació que hi ha al darrera i que origina un posicionament tant extrem, visceral i absolut.
En primer lloc, tot i que només és fruit d’una enquesta entre les hemeroteques, els seus protagonistes són persones joves, decidides, sense alternativa, a actuar per una causa molt exigent, sense opcions reals d’èxit. Les estructures socials d’arreu del món, cada dia deixen més desprotegida la joventut, en contra del que a primera vista semblaria. El jovent o bé queda absorbit dins la teranyina buida i sense sentit del consum pel consum (a l’estil “eurodisney”, en totes les seves fases i rèpliques diverses) o bé queda orfe d’ideals nobles pels quals lluitar i defensar-se, en base a la veritat i la seva recerca. Els canvis antropològics i culturals que estem experimentant són d’una gran profunditat, i no ens n’adonem. Tanmateix, hi ha el testimoni desesperat de les més diverses alienacions, des de les drogues de tot tipus, fins a les més paradoxals dependències, entre elles, la radicalització violenta, àdhuc suïcida.
I en segon terme, hi ha el desmembrament de les bases generals de la socialització, a través de les noves tecnologies, la manca d’humanització en les relacions interpersonals i, sobretot, el desprestigi dels ressorts bàsics de la societat com la família, la fidelitat i l’alegria, en base a la gratuïtat i l’austeritat.
El model econòmic del creixement continu, necessita cremar a tota hora totes les opcions que es plantegin, per satisfer els milers de desitjos sense sentit i superficials que masses de persones sense cap objectiu clar demanden. L’abandonament de programes senzills i simples de vida, compliquen fins a extrems insospitats el teixit social, amb tota mena d’intercanvis de posicions i de noves ofertes. I en aquest escenari, on la vanitat humana és propulsada fins als seus límits de resistència, la humanitat es descobreix infeliç i torturada. Tot plegat, una autèntica calamitat, que aboca molts joves, a solucions desesperades, per causes encara més desesperades.
La vida podria ésser de fet quotidians, en subsistència, per apreciar les coses més insignificants i donar valor a les gran conquestes que la humanitat ha posat a la seva disposició. També, podria contemplar i gaudir del que queda de la naturalesa, i submergir-se en la seva protecció i manteniment. Igualment, en petites comunitats, podria viure les grans qualitats que tota persona integra, quan és escoltada i estimada. Però tot això, no interessa. Cal anar més lluny, cercar més i més noves experiències, passatgeres i efímeres, i al final, no aturar-se per sentir el cant de cap petit ocell, ni el so de l’abella al volar ni...
L’atzucac en el que vivim no té cap similitud amb qualsevol del passat, i sense ésser catastrofistes, podem dir que no té una bona expectativa. La globalització econòmica, amb agents anònims que dirigeixen les nostres vides, volgudament però també, en gran part, de forma inconscient, ens empenyen contínuament cap a l’abisme. No sols per la destrucció del planeta que estem liderant, entre tots, cada cop que agafen l’avió o el cotxe, sinó perquè la humanitat cada dia es reconeix menys a ella mateixa. Sense una confiança cega en la condició humana, la seva intrínseca bondat, el panorama que anem construïm, pas a pas, és de recels tan grans que prometen les bases de grans conflictes.
Tant de bo, això no sigui així arreu de la república catalana, i els seus anhels no es basin únicament en el progrés econòmic. La nostra aportació, dins d’Europa, podria ésser molt més d’alternativa, tot i que encara no sapiguem, ben bé, com fer-ho. Sobretot per fer una societat més valenta i decidida per dirigir-se cap a qualsevol del seus, i agafar, com volem intentar, l’estendard de l’autoeducació.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.