Anàlisi de l'actualitat i divulgació

L’educació diferenciada, tot un repte (16/03/2016)

2016-03-16 09:41

L’educació diferenciada, tot un repte (16/03/2016)

 

Sovint l’activitat política simplifica la seva argumentació per a poder tenir llançar un missatge més senzill a la societat. De totes maneres, sovint, no tot és tant fàcil. La llibertat de les persones té múltiples expressions, i com a tals, suposen programes o ideals del tot legítims. Per a fer propostes de canvi o de millora, per tant, calen propostes sòlides i ben fonamentades.

En el cas de l’educació diferenciada, en contra del que des de partits d’esquerres es diu, de forma repetitiva, les raons per retirar el concert educatiu es basen en prejudicis i valoracions superficials, tal com es recull en la motivació de la proposició de llei de modificació de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, per a l’eliminació dels concerts de les escoles que separen per sexes. Aquesta motivació, impulsada pel grup parlamentari “Catalunya Si Que Es Pot”, té dues vessants.

Una jurídica, basada en un jurisprudència favorable, sense citar la que no ho és, igualment abundant, sobre l’opció de destinar fons públics a diferents models pedagògics, per raons del tot validades científicament, com passa amb l’esport femení (que també està segregat i té suport des dels pressupostos públics) o bé, fins i tot, amb el fons destinats a polítiques de discriminació positiva en favor de millors oportunitats de les dones, només per posar alguns exemples.

I per l’altre, per decepció de tants anys de lluites democràtiques, les mencions a una història franquista que va assignar un rol a la dona molt negatiu pel seu creixement com a persona, com si ara fossin encara vigents. Ben el contrari, els centres d’educació diferenciada, tant per noies com per nois, tot i que la motivació de la modificació de llei, sembla que només s’adreci a les noies (tot evidenciant una profunda deriva masclista per part del seu redactor, el Sr. Joan Coscubiela -1954-, malgrat sigui molt inconscient atesa la seva edat i trajectòria, i per tant, del tot comprensible), cerca buscar els millors resultats acadèmics i de rendiment, en base a les característiques pròpies d’aprenentatge de cada sexe.

Aquesta aproximació al coneixement i a les habilitats, dels diferents sexes, és del tot clara i ha estat comprovada en molts casos, tot donant, en general, bons resultats. De fet, tampoc és excloent, i suposa una oferta més del sistema educatiu català per a fer propera diverses opcions d’aprenentatge, els quals tots ells donen bons resultats i pels quals no es coneixen efectes secundaris negatius.

En conseqüència, cal estimar que la motivació de la modificació legal no és prou bona ni està ben justificada, llevat que la raó última sigui trencar el consens entorn del que va significar la redacció de la llei d’educació de Catalunya, i les seves especificitats nacionals. Caldria, en tot cas, valorar d’altres elements propis de la priorització en la despesa pública, en un entorn de grans necessitats socials. Aquest debat, que semblaria més oportú per part de les formacions d’esquerres, de fet seria el més urgent.

Si efectivament, entre els usuaris de l’educació diferenciada hi ha beneficiaris del sistema de concert educatiu que no els hi caldria gaudir d’aquest avantatge, tot i pagar, com els qui més els seus impostos, s’hauria d’establir els mecanismes de filtratge corresponents. Però això suposaria igualment haver-ho d’implementar el sistema públic, i exigir copagaments a les rendes altes, més enllà dels impostos generals, i aquest debat, segurament necessari, tard o d’hora, ara no interessa a ningú. Caldria entendre que els impostos serveixen per assolir serveis públics generals i totalment anònims, i que els copagaments per a determinats segments de rendes aportessin fons per a serveis específics o concrets.

En comptes d’això, hom prefereix utilitzar aquest col·lectiu escolar com eina de desgast polític, malgrat sigui contrari a la realitat dels nois i noies que assisteixen a escoles d’educació diferenciada, que ho viuen amb una normalitat extrema. Si la solució és enviar milers d’alumnes al sistema privat, fora del control i inspecció de les autoritats que vigilen els requisits del concert educatiu (el qui paga sempre pot plantejar o exigir determinades condicions o millores), l’efecte pot ésser contraproduent, sobre tot si l’objectiu de fons de tot model educatiu és per tenir una societat més igualitària i cohesionada.

Les elits que fugen dels sistemes públics o concertats, de ben segur, que poc s’identificaran amb el seu país, la seva gent i les necessitats dels més desafavorits. Per això, més que excloure centre educatius, per raons diverses, entre elles els models pedagògics en base al gènere, caldria atreure nous centres dins de la dinàmica pública per establir mecanisme d’integració i relació de tota la comunitat educativa, sense compartiments estancs, i per construir l’espai nacional d’excelència i responsabilitat al que tot poble lliure sempre ha d’aspirar.

La República Catalana no  pot prescindir d’aquest actius, en forma de capital humà, i per això, el futur necessita totes les expressions de treball rigorós que hi ha o hi puguin haver. Siguin de qui siguin i vinguin d’on vinguin.

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista