Anàlisi de l'actualitat i divulgació

La pròxima primavera (18/3/2015)

2015-03-18 10:58

La pròxima primavera (18/3/2015)

El divulgador científic Mn. Francesc Nicolau (1930), professor emèrit amb una dilatada trajectòria humana i científica, des de fa un temps està exposant distintes correlacions, corretges de transmissió, entre els món físic i el polític. Per aquest estudiós, està comprovat que els motius fàctics de la primavera àrab (principis de 2011) no va ésser altre que la persistent sequera del 2010 a Rússia. Segons ell, aquesta sequera va provocar un augment de preu en els cereals, aliment principal per una gran part de la població àrab en forma de pa de pita o semblants, que la població no va poder suportar, tot esdevenint l’origen del descontent general amb els seus governants.

En alguns casos, els governants van reaccionar a temps, com a va passar al Marroc, Bahrain,.. però en d’altres,  amb governants amb poca visió estratègica, van haver d’acabar saltant, com a Tunísia, Líbia o Jordània. Però, on més han arribat els perjudicis d’aquest món globalitzat, sense dubte, han estat a Egipte i Síria. En sengles casos, les revoltes populars han acabat malament. En el primer cas, després d’un procés electoral fallit, s’ha imposat una dictadura duríssima, i en el segon, s’ha perpetuat una guerra amb greus conseqüències per la pau mundial.

La guerra a Síria ha creat situacions extremes de confrontació i radicalització, amb milers i milers de víctimes innocents, directa o indirectament. Les crisis alimentàries derivades d’ajustos en els preus per raons competitives (nous productes, millores comercials, facilitats logístiques,...) no tenen res a veure amb les vinculades a les condicions físiques (sequeres, desertització, inundacions,...). Si bé és cert que durant el 2007 i 2008 (coincidint amb l’inici de la crisis financera i l’explosió de la bombolla immobiliària) ja es van experimentar fortes tensions alcistes en els preus de la matèries primeres alimentàries, no va ésser fins la sequera russa del 2010 que els efectes van ésser realment dràstics.

El comportament climàtic, per tant, cada dia tindrà més protagonisme, tot donant ales a les més impensables teories catastrofistes. Quan Rússia va decidir bloquejar les exportacions de cereals el 2010, per donar estabilitat a la demanda interna d’aliments i contenir el descontent que provoca la inflació, va actuar en termes de sobirania alimentària. Aquesta lògica és la més comuna en qualsevol nació lliure.

 El comerç internacional i la globalització dels mercats no persegueixen la fraternitat mundial, tot i que permet el desenvolupament econòmic dels països i, per tant, la millora de les condicions de vida dels seus habitants. Actualment, malgrat tot, la confiança en el sistema econòmic és total, i les nacions, amb els seus actors públics i privats, troben una gran varietat de proveïdors i modes de finançament.

Tot plegat, a una escala inimaginable (https://www.wto.org), a l’ésser les economies cada vegada més obertes, i no posar teòricament impediments, ni tècnics ni aranzelaris a tota mena d’importacions. El cas invers, consistent en impedir les exportacions, no obstant això, no està previst, doncs forma part de la sobirania nacional, sempre més o menys justificada. En determinats casos, els països receptors de les exportacions, disposats a pagar un sobrepreu, no poden entendre les raons de l’escassetat.

Si és així, o bé passen per una crisis, com en el cas dels països àrabs, o es genera un conflicte, normalment de forma indirecta. Uns d’aquests productes, vinculats a l’alimentació mundial, seran els fertilitzants. En especial, els fosfats, que principalment es produeixen al Sahara Occidental (avui Marroc). Atesa, la proximitat geogràfica, segurament ens afectarà d’alguna forma la pressió del comerç internacional sobre aquesta matèria primera.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista