Anàlisi de l'actualitat i divulgació

La fi del santuari belga (23/03/2016)

2016-03-23 08:45

La fi del santuari belga (23/03/2016)

 

Els atemptats jihadistes de Brussel·les pressionen l’estat belga cap a un nou escenari. Les polítiques garantistes que han donat prestigi i reconeixement als poders públics d’aquest país fundador de l’Europa comunitària poden experimentar una inflexió greu. El pacte no escrit o tàcit segons el qual determinades minories nacionals, religioses o ideològiques podien gaudir de la tolerància d’aquest estat europeu ha quedat alterat de manera radical.

Aquest canvi, tot sigui dit, ha estat provocat per la pressió francesa, com tal vegada va passar amb ETA des del moment en que l’Estat espanyol va fer impossible (no sé sap encara prou bé a quin preu) la neutralitat francesa envers els seus seguidors i militants.  La participació belga en l’operatiu aliat de bombardeig sobre posicions sota control d’EI és quasi testimonial.

De fet, segurament és més elevada la que aporta Espanya, de forma silenciosa, gràcies a les grans funcionalitats de les bases americanes, i en concret la situada a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia), en el desplegament militar aeri en marxa. Per altra banda, no seria lògic mantenir illes segures pels qui dins d’Europa comenten atemptats indiscriminats o perjudiquen la normal convivència.

La resposta per tant passa, si més no, per una estreta col·laboració de totes les instàncies, siguin judicials o policials, mentre les institucions europees no creïn ni dotin una força especial, amb poders propis i jurisdicció europea, per actuar de forma resolutiva en determinades matèries, com pot ésser el cas dels delictes de terrorisme, o fins i tot els més greus contra la salut pública (com és el cas del tràfic de drogues dures).

El càlcul, a nivell estatal, àdhuc regional, sobre l’abast de l’amenaça terrorista parteix de dues mancances prou importants: creure que hi ha relació entre l’activitat dels seus membres i el territori on operen o volen atemptar i també relacionar la seva activitat operativa (acopi de material bèl·lic, pisos francs,...) amb la pròpia de propaganda i captació i reclutament. En aquest món també hi plana el sentit comú, i tal com estant disposats a deixar-hi la pell, amb prou preparació i formació com tenen, no cometran errors bàsics, com posar de manera superposada les seves estructures i organitzacions. 

Per tant, ateses aquestes bàsiques condicions del seu desplegament, l’únic medi per interactuar-hi, des de la legalitat i els valors democràtics, és desfent tots els cabdells, de manera metòdica, transversal i puntual, en una tasca d’intel·ligència en la qual no poden quedar registres de dades ni d’informació sense ésser suficientment avaluats. En cas contrari, i tal com s’està portant aquest desafiament, serà molt difícil obtenir resultats. Molts països, amb greus problemes social, amb molt poc esforç propagandístic, podrien fornir noves i renovades fornades de combatents terroristes.

Països com Pakistan, Indonesia o Egipte, pel seu volum i situació social, podrien provocar, sense mesures molt clares de contenció,  un desbordament en la seguretat occidental. El missatge jihadista es propaga i es reedita constantment, per baix, en forma de molt baixa intensitat, però amb una sòlida penetració, en part, però no únicament, gràcies a les xarxes socials d’internet. Els seus tentacles funcionen oferint una promesa (com tothom fa o pot fer, doncs legítimament tots volem un horitzó de felicitat i prosperitat), sense, de moment, explicar com s’aconseguirà.

Un cop superat aquest estadi inicial de curiositat o de cerca, per molts s’esdevé una lluita entre els seus millors somnis enmig del companyerisme combatiu i la freda realitat quotidiana per portar uns ingressos cap a casa i maldar per arribar a fi de mes. Més enrere, en canvi, quedarien els que portats per la desesperació actuen a impulsos o aquells que públicament fan proclames radicalitzades.

Ara la propaganda jihadista oferirà la foto dels seus civils tirats al fang del territori europeu, com passa en els camps provisional grecs de refugiats,  com el millor reclam per a la seva proposta de radicalització, i a més ensenya el seu domini de la situació dins d’Europa, tot permetent que els seus activistes trobin llocs segurs per esperar i dormir, com ha passat durant 4 mesos amb un del seus membres en els atemptats de Paris del desembre. Combatre aquesta aproximació, sense ocultar ni negar la realitat és un exercici de responsabilitat col·lectiva  que ha de generar propostes concretes.

En el seu moment, a Catalunya, ja es va parlar de protocols de detecció de radicalització en els centres d’ensenyament, i encara està pendent. Per sort, en aquest cas, la realitat juga molt a favor dels valors democràtics; la proposta d’EI, objectivament, no pot tenir èxit, doncs no sols va contra els drets humans, més fonamentals, sinó per que el món musulmà, de tota tendència, ja no pot quedar impassible davant aquesta amenaça i rebutjarà com contrari als seus preceptes aquest tipus de respostes, llevat que sigui per raons estrictament militars que segurament desconeixem els ciutadans del carrer.

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista