Anàlisi de l'actualitat i divulgació

La Corona pels castellans (17/3/2015)

2015-03-17 10:34

La Corona pels castellans (17/3/2015)

A resultes de l’afusellament del President Lluís Companys (1882), a l’edat de 58 anys, l’oficina del Consolat General d’Alemanya a Barcelona, va remetre un carta, acompanyada d’un informe, als seus serveis centrals, on a despit del que havien dit les autoritats espanyoles, es va incloure, i així consta en la documentació consular, que el president català havia mort, en l’execució, cridant “Visca Catalunya” – “Es lebe Katalonien” –.

Sens dubte, van voler deixar clar que va ésser un crim polític. Anys més tard, qui havia d’ésser el seu successor, un cop va renunciar en Josep Irla (1874),  Pau Casals (1876),  va adreçar una missiva al President Harry S. Truman (1884) fent palesa també la persecució política que patien els catalans. En aquest escrit, avui públic, el gran músic feia esment a la capacitat dels governants derrotats per reconduir l’amenaça revolucionària anarquista i comunista.

 Més endavant, qui finalment va entomar la presidència de la Generalitat, en Josep Tarradellas (des de 1954 fins al 1980), tampoc va posar en dubte aquest plantejament. El president nord-americà de la guerra freda (1945-54) va prioritzar, no obstant això, la lluita contra la propagació socialista, contrària als ideals de llibertat i propietat, malgrat els antecedents i manifestacions dels dirigents catalans. Vist amb perspectiva, la República espanyola a l’exili i les institucions catalanes escampades, no sols tenien el repte de la seva articulació efectiva, sinó sobretot una decisió estratègica que els posicionés correctament enmig d’un món dividit.

L’aposta bona era la de Pau Casals no sols pel fet de que la Generalitat de Catalunya compartia els ideals democràtics, integradors i transversals dels Estats Units d’Amèrica, sinó per la tebior republicana espanyola demostrada en la Conferència de San Francisco (1945) que va redactar la Carta de Nacions Unides. Efectivament, la República Espanyola desterrada, davant la gran activitat basca i catalana, va optar per un paper residual i mediocre en una trobada internacional clau, on podia haver aconseguit nocius resultats pel règim dictatorial del general Francisco Franco (1892), tot i ésser formalment reconeguda i admesa, en detriment dels militars sublevats guanyadors.

Els representants catalans van poder presentar el cas de la persecució i liquidació que patien, malgrat tota mena d’entrebancs. Aquesta determinació, no cal dir-ho, va fer augmentar la repressió interna, en forma de depuracions (inhabilitacions professionals de mestres, advocats,...), maltractaments (detencions arbitràries, fitxes policíaques,...) o deportacions (llargs serveis militars, canvis de destinacions per empleats públics,...).

Des dels quadres de les organitzacions afins al sistema militar espanyol guanyador  com Falange, Bisbats, Sindicat Vertical,... es va multiplicar la propaganda contra els opositors a l’exili, malgrat la censura total imperant. Els més joves, ara octogenaris, sense memòria de les conquestes republicanes, en general, no es van qüestionar els motius d’aquestes campanyes, i van participar en l’engranatge del dictador, potser per força o a manca d’una alternativa clara, d’una manera poc entusiasta, tot sigui dit. D’altres, en canvi, ara nostàlgics afins a SCC, PP o similars, encara es mantenen distants, com volent ésser neutrals, davant aquelles ensulsiades d’injustícia i vexació.

Per sort, una minoria va saber mantenir viva el més bàsic de l’estructura popular i els seus anhels. Per a tots ells cal tenir paraules d’agraïment i admiració, doncs al cap i a la fi van intervenir, indirectament, per a que les Nacions Unides promoguessin, sense distinció, el progrés econòmic i social de tots els pobles (http://www.un.org/).

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista