Anàlisi de l'actualitat i divulgació

L’estratègia de “fer pena” de poc servirà. El procés poc acabar en un engany. (11/5/17)

2017-05-11 14:46

L’estratègia de “fer pena” de poc servirà. El procés poc acabar en un engany. (11/5/17)

Sorprèn l’habilitat d’aquest escrit http://www.bernatdedeu.cat/2017/05/referendum-david-madi/ per posar en evidència tantes contradiccions que ja molts intuïm. Tot i que només és un article d’opinió, posa de relleu tantes sospites que molts compartim i debatim, en privant, principalment. Va de debò tot plegat?

L’autor és clar i meridià, el Sr. Artur Mas (1956) ens va enganyar i ho vol continuar fent. Més enllà del que suposi d’afebliment de la vida catalana, i de la pèrdua d’unitat en el procés que, a les palpentes, anem fent, els fets són clars: el 9N2014 va ésser una presa de pèl. Però no passa res, i les eleccions posteriors van tornar a repetir la situació: Junts pel Si encara ha de demostrar què vol fer i quan ho farà.

Si bé és senzill el que necessitem i el que volem, el pitjor però segurament necessari, per raons de la política, és evitar les confusions i les frustracions. Ens ho prenem en  calma, i sabem que tot triga i no hi ha res d’avui per demà. Sabem que les coses són difícils i que ningú se li pot demanar més del compte. Però també és cert que les pautes nacionals han d’ésser coherents i pràctiques. I un referèndum és possible i es pot fer; i doncs per que preveure no fer-lo o ajornar-lo o inventar-se impediments?

La millor eina del procés és la democràcia, i en conseqüència, no hi ha altra opció que votar i decidir-se per una votació oberta i vinculant després d’una campanya transparent i participativa. No hi pot haver secrets, i cal saber-ho fer amb determinació i plenes conviccions.

L’etapa decisiva que es planteja en els propers mesos és per gent disposada a assumir un cert risc, molt limitat (perdre la feina, ésser sancionat,....), del tot assumible en qui ja ordinàriament té responsabilitats públiques. I doncs, perquè tantes cauteles i temors de tot tipus a l’hora de treure les urnes al carrer?

L’escrit mencionat, que s’ha de llegir, exposa com els diners que corren des de les principals funcions empresarials poden dirigir i condicionar l’activitat política i social. Res nou. Tanmateix, que David Madí  (1971) no hi posi el coll, i tampoc ho faci Artur Mas, ja és més preocupant. El poble català no s’ho mereix, doncs els té com dels seus. Costa acceptar, fins i tot ara, que en Jordi Pujol (1930) va admetre sempre aquests condicionants, tot fent pantalla i comèdia de la catalanitat.

Ciutadans, un partit sorgit a l’ombra d’aquesta realitat, ja ho diu prou bé: i doncs on és el què es vol fer? Si anant amb la cara alta no pot passar res, que no sigui assumible per qui estima la veritat i la llibertat. Si ho féssim així, ens els guanyaríem, de ben segur, i aniríem de tronc, fins al final de l’aventura. Quasi no en dubto.

La catalanitat ha sobreviscut també amb en Madí, Mas i Pujol fent i desfent,  però cada vegada és més difícil mantenir-se al marge de tantes incongruències d’aquest bons líders, que segurament, tot sigui dit, actuen de bona fe i calculant a la seva manera amenaces i oportunitats.

Fer un referèndum d’autodeterminació no ha d’ésser tant difícil. Segur que saben com fer-ho i solucionar totes les pegues. Que ho facin d’una vegada, i permetin al poble català, i tots els seus anhels, expressar-se, de manera jurídica i vinculant, per la seva opció de futur.

 

 

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

 

 

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista